La Nadia, en Lucky Guri, en Genesias i que ruli...

El meu amic Tomacot, més conegut com K. F, té la gentilesa de reservar taula per la nit estel•lar amb l’actuació de la Nadia Basurto en format Quartet: Miguel Rodríguez al piano, Luciano Poli al contrabaix i Santi Colomer a la bateria. I la nit resulta rodona, per l’afirmació del progrés de la Nadia i el seu grup compacte. Per l’aposta de la Nadia per la recuperació del repertori més clàssic del jazz: Ella, Billie, Sarah... Poca broma.

La Nadia, que és cubellenca, perque si fos francesa ja portaria nits actuant als principals escenaris de Barcelona, té un talent natural pel jazz: que és una música més d’oïda que de veu, que també. De sensacions, de matisos, d’insinuacions i de sentiments que converteixen la veu en un instrument, el principal. I la Nadia s’ho treballa amb l’scat: que és la tècnica que va dominar Ella Fitgerald i que és un talent com la gràcia o la bellesa: es té o no es té. Cal sentit musical i predisposició mental tan ferma com afinada. I sembla haver-hi dues Nadies: la que recita el text de la cançó, la que segueix la lletra –clara, disciplinada i continguda - i la que esclata amb la improvisació. Una Nadia pletòrica, mediterrània i solar que suavitza les escaires del jazz i les dulcifica. Una Nadia que no imposta a l’escenari sinó que proposa al públic que la segueixi, tendrament, cap als meandres emocionals d’una música nascuda lluny de les ribes del nostre mar. O potser no tant lluny.

De tot plegat en teniu una mostra fantàstica, al MySpace de la Nadia Basurto on podreu gaudir d’una fantàstica versió de Missing song on els teclats i la veu de la cantant recorren un camí de gust i d’elegància.

I recordant-me d’això, que el teló del festival cau amb la Nadia i també amb l’actuació renovada d’un clàssic ja del Pic & Jazz, Lucky Guri no cal esforçar-se massa per reconèixer que el Festival de Jazz reclama la complicitat de tothom per fer-ne una digna, oberta i popular desena edició. Que recuperi el gran escenari, que envaeixi la plaça de la Vila, que torni al carrer i als locals de Cubelles. La convicció d’en Jordi Genesias per mantenir el festival, com aquell que diu, en petit format ha de rebre una bona resposta col.lectiva per rellançar-ne l’edició número deu. No ho hauríem de descartar.

Què dir-ne del festival i de la feina que porta anys fent en Jordi: recordo una brevíssima nota del maig del 2010 on amb el títol Senzillament Lucky Guri ja en parlàvem de tot plegat: “Doncs, això. Com diu en Jordi, amo i senyor, mestre de cerimònies del Pic&Jazz: "Senzillament, Lucky Guri". Amb quatre retalls de Sinatra, dos gestos de Cugat i un mal dissimulat accent de Llach, el millor hereu de Tete Montoliu va exhibir-se dijous passat a Cubelles entre una trentena d'espectadors i espectadores entregats des del minut u. Com sempre, brillant. Un cop més, irreverent. Altre volta mestre de la improvisació... Lucky Guri a l'abast del nostre veïnat. En la distància curta, en la proximitat, la música de jazz és com millor es desenvolupa tot i que n'anem perdent el costum. Lucky Guri interpreta, reinventa, aporta el seu segell personal a qualsevol melodia des d'aquell primer dia que va enmirallar-se en Oscar Peterson. En temps de pasteurització de gairebé tot, l'acudit tosc, rude, emfàticament groller que el mestre utilitza per presentar cada tema i per mantenir l’interés de l'audiència a dos pams és un record d'altre temps. De l'artista de raça i de l'auditori que pot estar per tot menys per aquell sacerdot de la música sentida que durant molts anys va ser teló sonor d'escenaris plens de fum i regats d'alcohol. Avui ja no. El gran pianista del jazz català es defineix amb un My Way d'autoconfessió, es diverteix amb una virtuosíssima versió de Gilbert Bécaud i ens deixa a la cocktelera el Boig per tu de Sau amb unes gotetes de Vangelis. Ah!!! i no cal perdre's, malgrat la recent desfeta europea, la versió més entusiasta del Cant del Barça que ben bé podria haver tancat més d'una nit de gresca al Cotton Club!! Vaja, que temps era temps i tot un luxe a Cubelles”.

Cubelles és un municipi que estima i aprecia la música. I ho és també la comarca del Garraf amb l’esforç enorme de suport institucional i ciutadà a l’Orquestra del Garraf com a símbol major dels grups, bandes, escoles i centres que mantenen viva la reivindicació de la música com a font de formació del nostre jovent.

Hi es demostra, en aquest cas Cubelles, amb els i les cantaires del Cor l’Espiga, els sardanistes de l’Anella Oberta, i tots els alumnes de l’escola Pizzicato i els impulsors del Free Rock. I això que us dic s’ha afirmat amb les edicions de la Mota Festival, el Cubelles Rock City o el Festival de Música que va dirigir Edmon Colomer.

La cantarella dels ajustos econòmics me la sé. Ens la sabem. Però no podem resignar-nos a que en cultura també segueixi sent tradicional la necessitat d’un gran esforç per cultivar-la col•lectivament a pobles com Cubelles.

La música i la dansa, com la literatura i el teatre, són també eixos que vertebren una comunitat. I a Cubelles n’estem mancats. Però aquesta és una altra història, per un altre dia... que avui el que toca és espai pels músics... i si no, llegiu el que la mateixa Nadia deixa copiat al mur del seu feis:

“A mí me gustaría que a un abogado o a un médico, arquitecto o ingeniero...le dijeran: Doctor, venga y atienda este caso, no hay dinero pero ayuda a promocionarse y darse a conocer; antes agradezca el espacio y la oportunidad.

Hay gente que piensa que la Música no es una profesión, sino, un hobbie y que los músicos no comen ni pagan servicios, por eso sólo necesitan promoción.

Si eres Músico o amas la Música, hazlo rular...”. Doncs, això, que ruli... ...

Xavier Grau i Roig
Periodista