La nova realitat de l'Eix Diagonal

El mapa comarcal de Catalunya de 1936 va portar-se a terme sota diversos criteris, un dels més destacats dels quals era que, des de cada poble, es pogués anar i tornar en un dia a la seva capital. La possibilitat pràctica de poder-se desplaçar al mercat setmanal de la capital limitava la possible artificiositat d’un mapa administratiu i li imposava allò que, avui en dia, en diríem criteris de sostenibilitat, eficàcia i eficiència econòmica . Aquests mateixos criteris acabarien, a la segona meitat del segle XIX, posant d’esquenes dues ciutats com Vilanova i la Geltrú i Vilafranca, ciutats que anirien afluixant els seus lligams econòmics i socials a favor d’un creixement i una mirada paral•lels a les línies de ferrocarril que les unien amb Barcelona i Tarragona.

 De la mateixa manera que el desplaçament setmanal al mercat comarcal definia un cert imaginari territorial i una, més o menys definida, sensació de pertinença, els grans eixos de comunicacions dels segles XIX i XX han configurat l’imaginari col•lectiu i la identitat territorial en base a la mobilitat de les persones i les mercaderies i dels llaços que unes i altres teixeixen allà on la seva activitat es desenvolupa. Una certa quantitat de temps invertit en el transport i a un cert cost econòmic i de seguretat defineix, en cadascuna de les èpoques del desenvolupament, el territori natural de desenvolupament personal i professional de l’habitant d’un territori determinat. Totes les poblacions que han estat receptores dels serveis de trens de rodalies  poden parlar de l’impacte socioeconòmic que  produeix una millora significativa en la facilitat de comunicació i en la reducció del temps en el transport, sempre i quan hi hagi, al llarg de la línia, persones o béns que trobin motivació suficient per desplaçar-se.

Històricament, les vies de comunicació han empès les capitals del Garraf i el Penedès a projectar els seus imaginaris col•lectius cap a l’àrea metropolitana de Barcelona, fenomen encara més marcat en el cas de Vilanova per l’enorme facilitat d’accés a la primera i superpoblada primera corona metropolitana. 

Des d’avui, això pot començar a canviar. S’ha obert una porta que no es tancarà entre la costa del Garraf i una Catalunya interior que fins ara fluïa cap al mar a través del Vallès o del Baix Llobregat i que ara té l’oportunitat de desplaçar el seu oci, el seu negoci o el seu projecte personal cap a una Catalunya sociològicament ben diferenciada de l’àrea metropolitana i fer-ho amb unes condicions de rapidesa, seguretat i gratuïtat (pel que a peatges) fins ara desconeguda.

Dependrà de la iniciativa civil i de la capacitat dels responsables polítics d’acompanyar aquesta iniciativa que l’Eix Diagonal sigui una artèria per la qual flueixin, efectivament, alguna cosa més que banyistes de l’interior cap a la platja.  Si volem que els avantatges que l’Eix pot aportar siguin algun dia una realitat, caldrà, entre altres coses, vèncer les inèrcies històriques i fer que el discórrer entre Vilanova i Manresa sigui una idea tant natural en les ments dels habitants de les tres comarques com ara ho és, per un vilafranquí ,agafar el cotxe per anar a l’Illa Diagonal a fer les compres de Nadal.

Després de les rodalies i les autopistes de peatge,  el segle XXI porta a Vilanova una nova via per pensar-se i reinventar-se de cara a les properes dècades, una via que, d’entrada, pot tenir un impacte significatiu en el sector serveis quan l’economia remunti. L’experiència dels intercanvis de fluxos econòmics entre les comarques de la Garrotxa i Osona després de l’obertura del túnel de Bracons  són un exemple a valorar i tenir en compte, donat que és evident que els moviments de béns i persones que impulsarà l’Eix no seran unidireccionals. Caldrà, per tant, prendre decisions perquè Vilanova i el Garraf puguin posicionar-se ventatjosament i poder aprofitar les oportunitats que vindran i que no necessàriament tenen la nostra ciutat com únic port d’arribada.  Ara, més que mai, els reptes són oportunitats que no es poden deixar passar.