Alfonso i el naufragi del PSOE segons Guerra

La seva afirmació recorda la utilitzada en les tragèdies aèries o navals quan algú sempre galant i generós brama: "les dones i els nens primer". Es tracta, com sabem, de casos de tragèdia imminent o d'una catàstrofe de ca l’ample que a més pot ser mínimament previsible dins la seva imminència. I és que a Alfonso Guerra s'ha l’ha d'interpretar en el seva mateixa i rica dualitat: cinquanta per cent Alfonso, cinquanta per cent Guerra.

Explico això de l’ensurt aeri: l’avió que perd el motor número u, el motor número dos ... fins i tot el número tres ... i l'aparell que entra en pèrdua mentre el comandant adverteix: cordin-se els cinturons, aterratge forçós en aigües del mar d'Alborán. I aquí vindrà la frase, mentre s'inflen els tobogans d'emergència: "les dones i els nens primer".

En el cas dels naufragis és el mateix. La situació varia a bord, posem per cas, de l'Nfumu, que és un fantàstic però vulnerable patí català, que déu no ho vulgui pot enfonsar-se en qüestió de minuts per una mala jugada de l'atzar o una mala maniobra del seu patró. Diferent és el cas històric del Titanic. El seu arquitecte naval Thomas Andrews va calcular en unes dues hores el temps màxim del vaixell a la superfície després de l'impacte amb un iceberg. I va encertar. No va arribar a tres hores.

Tres han estat també les fases electorals en què Alfonso Guerra ha comprovat el desastre electoral socialista en aquesta legislatura: autonòmiques, municipals i generals. Per aquest motiu, després de més d'un any veient venir la superba patacada, qui ho ha estat tot al PSOE, proclama ara que "això dels joves al poder i les dones primer no és una bona tècnica". Per liderar el nou PSOE, s'entén.

Alfonso Guerra ha format part de l'escuderia de governs socialistes que més ha contribuït a la transformació d'Espanya amb una llarguíssima llista de grans encerts i -tranquils els més crítics, que aquí vaig, doneu-me un minut! - amb greus errors. Com tota obra política. Per la meva part reconec encara que des del seva marxa no acostumo a escoltar vicepresidents parlar de literatura ni de Machado, ni de música ni de Mahler. Ni de teatre ni de llibreries. Per desgràcia, els sento només balbucejar sobre economia, mercats i deutes sobirans. ¿Provem a parlar més de cultura durant una setmana i veiem com segueixen els mercats i els seus mercaders? Ningú com Alfonso Guerra li ha tret els colors a la dreta més ultra amb només un gest.

L'afirmació de Guerra, que és el que ens ocupa, és bona, molt bona. Com frase. Com a titular de premsa funciona. Però no sé jo si va compassada amb la història i amb el futur. Del que estic convençut és que Guerra sap tan bé com jo que en aquest moment de política 2.0 potser el pas dels anys ens torna inexorablement temorosos i conservadors. Encerta de ple Guerra, com tots, quan afirma que l'important és debatre què pinta el socialisme en aquest nou segle, quines fórmules té per seguir defensant a mort la llibertat, la igualtat i la fraternitat i què ofereix de genuí el socialisme en aquest supermercat globalitzat on sembla que fins i tot la política ens arriba en tetrabrik.

L'afirmació d'Alfonso Guerra es dóna de bufetades amb la seva pròpia trajectòria, amb el seu coratge, amb la seva ambició durant el cèlebre congrés de Suresnes quan ell i Felipe González es van ficar el PSOE a la butxaca. I eren joves: 34 anys Alfonso i dos menys Felipe, que amb 40 ja va ser President del Govern. Dona no era, però jove sí. No m'ho negaràs Alfonso.
I un apunt: que com està la cosa per aquí ara a aquesta edat seguirien a dia d'avui els dos vivint a casa dels seus pares i acabant un màster d'alguna cosa o d'erasmus per Europa omplint minuts de Españoles en el mundo.

Estic convençut que Alfonso Guerra llança la ja cèlebre frase dels joves, les dones i la tècnica adequada com a principal aportació al debat del nou lideratge al PSOE. I és clar que no es tracta només d'escollir un nou rostre. La política del màrqueting, de l'impacte, l'espot de cul, caca, pipi ens ha portat fins aquí. Fins aquestes turbulències i aquestes costes perilloses de la centralitat i que no se'ns cabregi ningú que tot vot és important.

Així et quedes: volent agradar a tots, se t'escapen quatre milions de votants i la dreta més carca d'Europa s'instal • la a la Moncloa.

El lideratge de l'esquerra a Espanya passa: Primer, per estimar més als seus cosins germans d'ideologia que als simpatiquíssims veïnats del centre dreta encara que sigui a discussió diària. Segon, per crear equips sòlids, honrats i amb capacitat, fins i tot, per al dubte i la creativitat, sense fiar-ho tot al lideratge messiànic d'unes o altres que això està bé per el top-ten dels 40 Principales però el futur avui no el garanteix només el més llest ni la més llesta de la classe. Que Jobs és un anunci d'informàtica, no el messies!

I tercer: preguntar-li a la societat que ens acull en què pensa, què desitja, què necessita, perquè pateix, perquè confia en el futur i perquè no ens engega a tots a pastar fang. O el que és el mateix: escoltar, atendre i sentir a peu de carrer.

I mentre això passa, i estic convençut que Alfonso Guerra ho sap, aquest histriònic expert en política i comunicació es comporta com l'avi disgustat la nit de Nadal perquè els joves li retarden el sopar mentre esperen a la novieta del més petit de la casa. I ell que fa? Tirar-se un parell de llufes. De protesta, però llufes al cap i a la fi.


Xavier Grau
Periodista