Unicef, a tope de power

Però al mig del parc, al centre just, sota la potent il.luminació de dues altíssimes columnes de focus, una parella de joves riu i s’abraça. No pel fred, crec. Per l'excusa del fred, segur.

Max, el llaurador negre, s'acosta corrent a tafanejar. Entre ambdós cossos -ella amb un xandall vermell molt cridaner, ell amb caçadora marró- no hi cap ni l'aire gelat. El mòbil sí. Els adolescents d'avui han inventat la nova fórmula de la intimitat globalitzada: consisteix a compartir el filet amb el nuvi o la núvia, o l’inrevés, i retransmetre-ho en temps real al món però bàsicament a @juani, @pedromari, @carles i en cas de dubte a @ totalapenya.

En aquests anys de crisi econòmica i guerra de valors penso que són els joves com aquests dos, abraçats a centenars, a milers, en milions de parcs del món els que ens salvaran de la desfeta final. Això si, com proclama Unicef en el seu informe Estat Mundial de la Infància 2011, ens convencem que l'adolescència és l'època d'oportunitats per a aquest convuls segle XXI. I per a tot el Planeta, que no és poc.

Les dues criatures del parc no noten la fredor de l'aire. És la seva millor aliada en l’abraçada. Per això vull que no es torbin els de Durban i encertin amb les noves receptes per preservar-nos del canvi climàtic: amb més calor potser es guanya passió però es perd complicitat.

Nou de cada deu adolescents dels països en vies de desenvolupament necessiten que els garantim, a la cimera de Durban o a la de Fuencarral, que no rebentarem els seus boscos, ni podrirem els seus mars ni intoxicarem els seus pous per veure com repunta l'Ibex al telenotícies. Ja prou mal estem fent condemnant més de vuitanta milions d'adolescents a vagar pel món sense treball.

La noia del xandall vermell col•loca els genolls sobre el banc del parc. El xaval, més curiós, li xiuxiueja alguna cosa a cau d'orella i ella segueix deixant anar rialles. Em convenço que només ells i la seva generació poden treure'ns del mal pas en què els llestos del capitalisme sense límits i els seus hereus ens han ficat mentre tots hem estat mirant a un altre costat. Més fusta, que és la guerra, més especulació, ¡que això és xauxa!

Unicef indica que tenim senyals per a l'optimisme. El món ha reduït un 33% la mortalitat infantil des de 1990 i fa arribar ensenyament primari, aigua potable i vacunes a milions de nens que abans d'aquesta data morien sense arribar a complir un anyet.

En això deu consistir la civilització: mentre dos jovenets coquetegen i es besen en una gelada nit de desembre sense sentir ni un indici de fred i al seu rotllo ... el món vetlla per ells. I per nosaltres, que ens fa falta.

El medi ambient, la salut, l'educació, la pobresa, la violència i la manca de pau són les qüestions que, segons Unicef, més preocupen als milions i milions d'adolescents del Planeta que ho viuen diàriament com vostè i jo vivim la obscena cançó del deute sobirà - ¿o hauria de dir vergonya sobirana? -.

Aquesta és la veritable vergonya sobirana:

Més de quatre-cents mil adolescents moren al món per simples accidents evitables, sis de cada deu noies de Mali, Senegal i Ghana conviuen amb l'anèmia crònica, més de setanta milions d'adolescents no tenen accés a l'educació secundària i les malalties sexuals es carreguen a milions de nenes en un tres i no res mentre el Nikkei ni parpelleja.

Una de cada tres adolescents dels països en desenvolupament -Xina al marge- es casa abans dels 18 anys i la mutilació femenina segueix vigent a 29 països. A Sud-àfrica, Namíbia, Swaziland, Haití i Ucraïna els nois entre 15 i 19 anys arrisquen la seva vida en relacions sexuals d'alt risc.

Crido al llaurador, que ronda de nou al costat de la parella del parc, i penso en quants milions de parelles com aquesta estan privades de la seva llibertat, dels seus afectes i dels seus sentiments. Només a l’Àsia oriental i el Pacífic tenim comptabilitzats 329 milions de joves entre 10 i 19 anys i a l’Àsia meridional 325 milions més segons dades de l'ONU. ¿Dissenyarem el futur sense fer-los cas?

Sento fred. M’abrigo amb la bufanda. Xiulo al llaurador negre i desitjo que el jove de la caçadora marró no descobreixi la meva presència i em parteixi la cara per haver-los deixat un món que fa figa en el nom del pare, del fill i de l'esperit sant. M'allunyo confiant en el treball d'Unicef però pensant en la lletra de l'últim tema de Rihanna que escolta en el seu ipod la noia del xandall vermell:

"I estem un al costat de l'altre,
el que necessitem és tornar a la vida.
Hem trobat l'amor en un lloc sense esperança "

Així sona al mòbil de la parella, entre els dos cossos i en una nit de gel, la seva música i la seva vida: a tope de power. ¿Algú més a l'escolta?


Xavier Grau
Periodista