Consells per infants: de 2 a 6 anys. Una estratègia que funciona: El racó de pensar

A la primera etapa de la vida d’un nadó, es a dir durant l’embaràs, ens omplen de consells, medicines, revisions i analítiques per a que tot “rutlli” bé. Quan arriba a casa les mares ens sentim com a reines, ens omplen de regals i ens feliciten pel carrer. Poc a poc la novetat de tenir un fill s’esbaix com la pòlvora i la societat “abandona” a les famílies al sentit comú i a la curiositat de cadascú per saber més sobre la infància i la família en general. Així doncs quan els nostres marrecs estàn a punt de fer els dos anys i ja ens han sorprés amb increibles rabioles i no sabem que fer, ens podem sentir desanparats, abandonats i inclús sentir que no sabem con tractar al nostre fill. Ens falta un xic d’educació emocional per entedrels i per entendrens.

El racó de pensar és una estratègia senzilla que cal fer-la servir en dossis petites i té com a objectiu: Frenar el xantatge emocional que pot fer el nostre fill/a davant una petició absurda com per exemple: que li posin les sabates del revés o voler sortir al carrer quan no toca.

Consisteix en buscar qualsevol cantonada de casa nostra que sigui facilment visible per a nosaltres i alhora també una mica aillada. També que estigui lliure de perills com ara: escales, endolls, objectes, etc. En un primer moment davant una rabiola em de tenir en compte:

-1. És realment una petició absurda i volem redreçar-la? O el plor i la rabiola venen per gana, cansanci, son o d’altres raons justificables?
-2. Serem capaços de fer servir el racó de pensar sense violentar-nos? Es a dir controlant en primer lloc les nostres emocions i sense barallar-nos amb els nostres marits/mullers?

Com possar-ho en pràctica:

Un cop hem triat un lloc on no es faci mal, volem redreçar la situació amb calma i paciència davant una rabiola sense motiu:

1. Avisem sense cridar, mirant als ulls i amb veu ferma: “si no pares de plorar aniràs al racó de pensar”. Com a molt molt avisem 3 vegades.

2. Si no s’ha calmat: Sense dir res el deixem sense violència i sense cridar al racó. Li diem: “Ara et quedas aquí”

3. El vigilem de reull. Segurament plorarà encara més i més fort. No tinguis por, és la seva manera d’expressar la frustració que sent.

4. Ens acostem i li diem: “ja està?” I fem el gest d’abraçar-lo. Si vol que l’abraçem el calmem i li diem que no pasa res “la mama/papa et perdona, ja està” “No passa res” “Tranquil”. Si no vol que l’abracem, “Bueno et quedas aquí...” (Li hem de dir sense cridar!!!!! I molt calmats)

Espero que ho posseu en pràctica i que aprengueu a tenir una paciència infinita amb els fills, perque ens cal estar molt i molt tranquils per educar les emocions.

Joelle Cervera 

joellepsicologia@hotmail.com
Psicòloga-Terapeuta.
Col.legiada: 14.835