Josep-Lluís Palacios en el record

Josep-Lluís Palacios, ferm amant de Sant Pere de Ribes, del Garraf, de Catalunya i de la seva gent ha mort aquest cap de setmana, 15 de gener de 2012, deixant sense apuntador, com a mínim, a tres generacions de ribetans.

Hi ha persones que només poden fer el que fan i n’ha ha d’altres, afortunades, que tot el que fan desemboca en el que desitgen fer. Són, com en Palacios, virtuosos del seu temps, del seu saber i de la seva vida a qui no hi ha malaltia –per molta insistència- que aconsegueixi destorbar del seu rumb.

Muç Vall ha recordat en Josep-Lluís Palacios com un gran seductor que feina de la seva paraula la seva principal eina d’atracció. I és ben cert que ho era en la seva pausada i reposada forma de pronunciar i d’allargar les frases i a voltes quan més ferma era la seva afirmació més intens el xiuxiueig de la seva parla.

Professor, educador, periodista, divulgador, historiador i investigador, meticulós i acurat, recordo ara Josep-Lluís Palacios com un home educat i polit, tolerant i respectuós, dotat amb la gràcia principal per exercir tots els oficis esmentats: una gran capacitat per escoltar sense manies ni complexos, sense barreres d’ideologia ni edat.

I així el recordo i així li agraeixo que fos dels primers en avalar la feina d’un jove grup de periodistes a través de L’Hora del Garraf a principis dels noranta. Ell, amb Francesc-Marc Àlvaro, Damià Calvet, Tomàs Àlvaro, Carles Campuzano, Joan Castells, Francesc Escribano, Martí García, Lluís Jou, Manel Milà, Francesc de P. Mestres, Bienve Moya, Sergi Navarro, David Rubio, Vicenç Saló i Roland Sierra varen integrar un Consell Editorial que a mi com a director de l’invent i a tots els periodistes d’aquella aventura ens va permetre estalviar-nos moltes presentacions, molts disgustos i molts desenganys, que de tot hi ha a la vinya periodística del senyor.

A Josep-Lluís Palacios mai sabré agrair-li com es mereix que en dos cafès, tres converses i quatre escrits m’expliqués l’essència de Ribes i de la seva gent que des d’aleshores sempre m’ha fascinat pel que és i pel que molts homes i dones com ell n’han fet. Com m’ha fascinat des d’aleshores la seva modèstia i la seva sensibilitat en els gestos mesurats com el que allà cap al 1996 el porta a introduir el llibre Sant Pere de Ribes. Imatges i records lamentant el handicap de no haver trobat cap imatge de les Roquetes “quan encara no existia”.

Dues de les més delicades decisions professionals de la meva vida les he pres després d’un cafè amb il.lustres ribetans quan el periodisme i l’acció política més directa ni que fos a Cubelles propiciaven combinacions explosives. És aquesta una altra història, però des d’aquí gràcies també a Xavier Garriga, l’alcalde a qui sempre anomeno quan em topo amb el tòpic “i a quin polític admira vostè...”. I m’ho topo sovint.

La cosa és que sigui pel que sigui i perquè l’agenda d’un periodista i el baül de la Piquer acaben a la llarga fent les mateixes voltes, avui hem de donar notícia del traspàs de Josep-Lluís Palacios. I al tornar del seu funeral m’he aturat de nou a la cantonada del carrer Major i la plaça de la Font, que és on sempre m’he trobat el personatge cada cop que he passat per Ribes.
Avui ja no me l’he trobat. He vist en el lloc, però, l‘anunci del correfoc de la Festa Major de Sant Pau. Dissabte vinent, dia 21 de gener. I vull sentir que ets tu, Josep-Lluís, qui de nou ens hi convoques i vull dir-te que no hi faltarem. Que tu tampoc hi faltaràs més enllà de record dels teus, de la teva família i dels teus amics. Perquè sobre el magnífic escenari d’aquest espai comú que és Ribes, com penja a la web del G.E.R., –sí, ja ens ha dit en Muç que no ets massa de les noves tecnologies!- perquè com diu la web del G.E.R, repeteixo: “I nosaltres que en formem part també, que hem crescut amb la seva companyia, amb la seva amistat, el seu treball i compromís, des del carrer del Pi, des de la plaça la Font, des de Can Puig li diem que ha estat una sort conviure amb ell i que tot allò que com a poble ens cal recordar tan de bo ho puguem continuar escrivint”.

I marxo cap a Cubelles, on hi tens també grans amics i seguidors, i passo per davant de Can Puig, per la riera, per Sota-Ribes i per Mas Solers i miro les vinyes que ara replanten i penso quan fer política era defensar aquests marges de pedra seca i recuperar la memòria de El Mur buscant una foto de Schömberg amb Robert Gerhard. I així que m’allunyo més recordo, suau, la teva veu, i el teu gest entusiasta, mostrant-me una vella foto de 1917 on Ribes apareix fantàstic amb la plaça Marcer sense urbanitzar i amb el perfil llunyà definit les feixes de les Tirenques, el Puig del Moro i el fondo d’en Torreta sota l’esguard de Sant Pau.

- I sobretot, -va ser el primer que em vas dir- no et perdis la baixada de l’ermita a la propera festa major...
Fet.

Xavier Grau
Periodista