Costa Concòrdia: Cent anys del Titànic

La pregunta a l'inrevés podria ser: ¿ha salvat el capità a la majoria llarga dels 4.200 passatgers i tripulants de la nau o estava fent l’ase mentre el vaixell es va estampar contra les roques de la costa de Giglio?

I la clau: no sabem el què va enfonsar el Costa Concòrdia però sí sabem el com.

Aquesta tragèdia és l'última comprovació de la fragilitat de l'home a terra i al mar, de la voracitat del turisme de masses i de la idiotesa globalitzada en la qual ens hem ficat fent la viu-viu a la recerca d'un nou gran negoci. El dels creuers low-cost on tripulacions de mil llengües, procedències i experiències s'amunteguen lluny de la vista dels creueristes sense haver vist mai un salvavides llevat dels dibuixos animats.

Schettino es menjarà el marró del naufragi més mediàtic dels últims naufragis sense tenir temps ni d’explicar si la seva mala nit va permetre també salvar un immens vaixell de 292 metres de llarg per 36 d'ample amb milers de passatgers ballant la conga al saló principal mentre l'aigua entrava per una via de setanta metres llargs en un creuer de 112.000 tones a 15 nusos i amb la costa a toc de gafa.

Expliquen els veterans navegants que el mar està ple de pirates, taurons i sirenes que exigeixen el seu respecte. I a Schettino se li va aparèixer, potser, una sirena moldava que al mar és delicada però a bord pot ser letal a menys que un tingui orelles de pescador.

Els alts directius i d'emergències de Costa Cruceros amb qui el capità admet haver parlat en el moment nefast confessant l'abast de la seva fanfarronada per donar gust al excapità Palombo i al maître Tievoli segueixen donant rodes de premsa de condol i esprement el mar com una llimona.

Són milions d'euros en joc en tota aquesta tragèdia a bord d'una nau on els passatgers volen realitzar el somni de la seva vida oblidant que el mar està pel que està. I no està per abocar-hi milers de turistes despistats, jubilats àvids de bufet lliure i famílies amb canalleta hiperactiva sense un mínim de seguretat i de sentit comú.

Sorprèn avui veure al Calendari de Creuers 2012 que edita l'IMTUR a Palma de Mallorca la parada setmanal del Costa Concòrdia com un més dels prop de 600 creuers que el 2011 van portar a l’illa a 1,8 milions de passatgers o trobar al Dream World Cruise Destination que Barcelona és, amb set terminals, el primer port de creuers d'Europa i del Mediterrani i el quart del món. Un negoci que mou més de 18 milions de passatgers l'any a Espanya i que va deixar el 2011, només a la Ciutat Comtal, uns 260 milions d'euros sortits de les butxaques dels creueristes.

El Costa Concòrdia, en aquest moment d'inquietud europea, és també l'enèsim record a la nostra ximpleria i a la nostra supèrbia. La demostració repetida que quan tot falla els primers a palmar som sempre els més febles: turistes, jubilats i famílies en aquest cas, a més de l’esmentada tripulació menys que mileurista.

Quatre mil dues-centes persones a la brava a bord d’un creuer moderníssim, que traça una ruta coneguda tot i que fins i tot la United Kingdom Hydrographic Office adverteix que hi ha perills sense localitzar en aquesta costa, és una aventura pròpia del nostre segle XXI en el qual ens seguim creient invulnerables.

El creuer turístic de luxe i de llautó té alguna cosa de falsa epopeia versió dos per un, d’idil•li sota la lluna tot a cent i de pirata sense cama de fusta que sempre besa la filla del capità amb un glamour que ni Valentino trobaria a faltar.

El nostre inconscient persegueix per uns pocs euros a l'Errol Flynn que esquinça la major per rescatar la seva noia. O a aquest DiCaprio que encarna el nostre desig que el vaixell no s'enfonsi tot i els icebergs que cada dia ens amenacen. Amb el naufragi del Costa Concòrdia paguem de nou el tribut a aquest món infantil, idiota i frívol que és un titànic a la deriva amb molts dicaprio a la vista però sense cap Kate Winslet a bord.

Serà millor seguir com Milvina Dean, l'última supervivent del Titànic que va morir amb 97 anys sense cap record clar de la tragèdia que va marcar la seva vida un 15 de abril de 1912 en aigües de Terranova. Bé, només un: Cameron, el director, li va enviar un xec amb 22.000 dòlars per pagar-se el geriàtric i la resta a tant per autògraf. El mateix que Costa Cruceros, que ja ha contactat amb els passatgers del Concòrdia per confirmar-los que rebran un "reemborsament pel preu del creuer i per totes les despeses materials relacionades".

Mentre, ¿quin director serà el primer en enviar un xec a Schettino? O un advocat, perquè com diu el refrany: al mar es navega i a terra es jutja.

Xavier Grau
Periodista