Arturo Pérez-Reverte, enamorat

El mascle-alfa de la literatura espanyola, Sergio Vila-Sanjuán dixit, ha caigut enamorat als peus de la protagonista de la seva última obra, El tango de la Guardia Vieja. Qui ho havia de dir! A aquest amor revelat ha decidit centrar el seu pròxim treball literari quan encara el seu nou èxit recorre les llibreries, les biblioteques i les xarxes socials. L'escriptor cartaginès projecta dedicar la seva següent novel•la a l'essència femenina, èpica i literària de la seva heroïna definitiva: Mecha Inzunza. No s'alarmin. Arribaran nous Alatristes, però potser ja no seran el mateix a força de compartir tirada amb aquesta hereva d'un imperi d'aigües minerals que ens col•loca a tots davant el mirall de la vida, de l'amor i de la memòria. Al seu creador el primer, la qual cosa apunta amb més perill en una història que la pròpia editorial Alfaguara enquadra així: «Una parella de joves atractius, aclaparats per passions urgents com la vida, es mira als ulls en ballar un tango encara no escrit, al saló silenciós i desert d'un transatlàntic que navega a la nit. Traçant sense saber-ho, en moure’s abraçats, la rúbrica d'un món irreal les llums fatigades del qual comencen a apagar per sempre.».

En algun lloc va deixar dit Pérez-Reverte que preparava la seva retirada literària amb dues noves aventures del seu Alatriste a París i a Roma. Però aquest recreador d'universos perduts i de personatges de complexa noblesa i reivindicativa gallardia ha estat vençut pel romanticisme: "Això mai, per Déu, no sóc Corín Tellado", deixa anar a l'auditori barceloní de la Biblioteca Joan Fuster davant més de dos-cents atents seguidors que l'escolten, i altres dos-cents més que s'han quedat al carrer i que li intueixen. Quan pronuncia això, Pérez-Reverte insinua, amb el somriure intel•ligent del periodista que deixa anar un titular, que pretén aprofundir en l'univers tancat, íntim, seductor i sexual d'aquesta Mecha Inzunza amb qui posarà les banyes literàries al soldadot Alatriste. Diu el novel•lista: "tot ésser humà té llocs tèrbols, i una dona obre portes que un home ni s'imagina que estan obertes". La frase sona a alerta per als lectors d'un escriptor que aparenta controlar tot el seu món però que ara es mostra dominat per les seves criatures. ¿És la confessió definitiva on es confonen autor i personatges? ¿És la rendició del gran guerrer que mai ha volgut que li agafessin viu? D'entrada, el nou projecte embrionari però ja anunciat de Pérez-Reverte indica que el millor està per arribar amb la creació, potser, de la creu en femení del seu heroi espadatxí.

Així, aquest Pérez-Reverte més seriós i més pausat del que sembla, menys provocador i bullangós de com se’l defineix i més tímid i paràs del que presumeix, sembla conjecturar la rèplica reverteriana i troiana a les ombres de Grey - "una porqueria que em recorda als relats eròtics del vell “Lui” que escrivia l'amic Manolo que estava a l'atur".

L'amic Arturo -perdó per les confiances, patró- s’ha enredat  en les seves pròpies xarxes i en lloc de moblar ell els llocs fantàstics, desapareguts i elegants de la seva última novel•la, ha sucumbit als encants de la seva rotunda heroïna. La mira amb ulls de xai degollat, la sent propera i inabastable alhora, la desitja amb l'ànsia de l'impossible i, a més, se sent l’amo de les destinacions imaginaries d'ella. ¿I això és el que li fa por a l'escriptor de Cartagena? ¿O ha generat aquesta Mecha una por atàvica en l'home Arturo?. Vagi preparant, mestre, una ampliació d'aquest bloc divertit i bromista on ha explicat la construcció de la seva última novel•la (http://novelaenconstruccion.com/), perquè el El tango de la Guardia Vieja descobreix alguna cosa més de l'home que hi ha després l'autor, del periodista ocult després del novel•lista, del pirata bo capaç d'arriar definitivament la seva bandera negra per l'amor d'una dona que transcendeix els temps.

Aquesta Mecha Inzunza guapíssima, amb estil i geomètrica pot fer esperar un Alatriste que Pérez-Reverte ha deixat a les portes de Barcelona en posició d'atac – té collons dir-ho així hores després de les eleccions catalanes-. I milers de lectors hi seran per llegir-ho i escoltar-ho de boca d'aquest escriptor i marí que es reclama eficaç explicant històries. I ho és. A fe de Déu -i de nou demano perdó, patró-. Sí que ho és creant un món imaginari i ja liquidat que de tan real espanta perquè enganxa l'autor mateix que, pocs dies després de la presentació de la seva obra lamenta: "La meva imaginació es va apropiar d'aquest món per sempre, i ja mai podré mirar-lo amb la innocència d'uns ulls lliures”.

El tango de la Guàrdia Vieja pot acabar apareixent entre l'obra d'Arturo Pérez-Reverte com el gir definitiu d'aquest peculiar novel•lista que fa de la tècnica un dels seus grans mèrits. Que esbudella seves obsessions i les socialitza entre una legió de seguidors sense deixar d’arrufar el nas. O tots adverteixen que el patró faroleja o que és un espavilat fantàstic i divertidíssim que enganya tothom. Sigui com sigui, l'ambició, el mestratge i la pirotècnia detallista d'aquesta novel•la poden acabar amb el mite Pérez-Reverte: aquest escriptor àcid i articulista destroyer que només escriu sobre batalletes, espadatxins i fillsdeputa. I alhora, aquesta obra el confirma com el que ell es pretén (per amagar la seva timidesa, potser?), un autor majúscul, valent i, sobretot, molt professional, a més de jove. I llegiu aquesta joventut en l'univers reverterià quan diu que "un només és jove en vigílies de la batalla". I Pérez-Reverte, en vigílies de l’escaramussa definitiva contra i amb Mecha Inzunza, pot estar a les portes de lliurar-nos -abans de dos anys- la seva gran obra definitiva, la que neix de El tango de la Guardia Vieja. Ah! I per als més pessimistes, si no ho aconsegueix, si més no haurà plantejat batalla i potser aconseguit atreure la mirada definitiva de la dona universal i inabastable que a tots se'ns escapa.

A aquestes hores, i en qualsevol cas, el combat estarà guanyat si donem per fet que l'única batalla que es perd és la que no es lliura i que El tango de la Guàrdia Vieja és el preludi  d'un nou Pérez-Reverte. Ai! l'amor. Ha escrit aquest acadèmic atípic que els vaixells es perden a terra i aviat es descobrirà ell mateix confessant que els literats durs es retroben, sempre i encara que no vulguin, en la mirada ancestral de la seva Andròmaca particular. Qui ho havia de dir!, Senyor Arturo, en aquests temps de Zara, Red Bull i Marina d'Or.