Stiglitz, Maruja i el premi Nobel

Amb una mans fines de pagès al bosc de Yogui, somrient dins el seu uniforme de membre americà de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, amb la seva calba venerable i els seus ullets pícars, el premi Nobel d'Economia Joseph Stiglitz ha exposat a Barcelona la fi del túnel de les polítiques d'austeritat: el desastre total, econòmic i social, per a aquells que segueixin aplicant les receptes nefastes dels homes de negre.

Quan Joseph Stiglitz desplega al Palau Macaya de Barcelona els seus arguments contra tanta austeritat immoral que ha arrasat les economies del sud d'Europa i contra el fonamentalisme econòmic de les retallades, l'auditori d'il • lustres, convidats, estudiants erasmus de gala i curiosos interessats, es contrauen les bigues d'aquest noble edifici modernista de Puig i Cadafalch. Per mi que fins i tot els brillants brodats dels membres d'aquesta noble acadèmia fan pampallugues davant l'atac frontal de Stigltz a l'irracionalitat de la política econòmica europea d'avui i alguns veuen remoure les seves arrels, les que l'acadèmia reclama ancorades al Consolat de Mar que allà pel segle XIII va sorgir a la Corona d'Aragó per la gestió dels afers comercials i marítims.

Anotats a mà i un punt desordenats, Stiglitz deixa anar dues dades que assoten Espanya set anys després de l'esclat financer als Estats Units: tenim un 25% d'atur i més del 50% d'atur juvenil i cap indicador desmenteix la tendència a l'alça de la desocupació en els propers anys. Cap de les polítiques neoliberals que els governs del sud d'Europa pregonen ha fet efecte. I el que és pitjor, alguns països es llancen -voluntàriament- a la sobredosi d'austeritat, a les retallades a cops de destral i papanatisme sobre el deute, sobre la prima i la sobre l'única. Això és, segons el Nobel de la cosa el 2001, demostrable amb tots els indicadors econòmics en una mà i amb els arguments de la història en l'altra: "cap país gran s'ha recuperat mai de la recessió amb mesures d'austeritat".

Fins aquí res de nou que per aquestes contrades no s'hagi experimentat en un país que veu tancar ambulatoris i llars d'infants; retalla les pensions als jubilats; exhaureix la paga extra als funcionaris i ens fon a impostos a més de renyar-nos a tots perquè ara resulta -quins pebrots!- que estirem més el braç que la màniga. Què l'hi diguin a Stiglitz, que sí que en sap: "aquest és un desastre causat per la mà humana perquè aquí no hi ha hagut ni guerres, ni pestes ni terratrèmols", diu amb la suavitat dels savis de Columbia. I aquí és on connecta directament amb l'auditori de notaris, professors, brokers i administradors de finques que, juntament amb parelles de becaris i parlamentaris, llicenciades i periodistes atenen les seves explicacions. Tots reconeixen en les seves paraules el sentit comú del veïnat, l'ancestral i resignada intel • ligència dels governats, la ràbia dels pencaires honrats i de les marujas  il•lustrades que diria Pilar Rahola. Explica el Nobel el que tots sabem: que ens toca pagar una festa a la qual no ens van convidar i de la qual ara ens envien les factures amb partides de begudes i de glaçons que ni tan sols varem encarregar. Això mateix denuncia el forner, el taxista i l'administrativa de la Politècnica. Tanta austeritat ens portarà a la ruïna, a part de tenir-nos a tots, mentre, acollonits. En paraules del didàctic i expressiu Stiglitz: "l'austeritat és la millor recepta per empitjorar les coses" perquè es perd creixement i la tan esbombada confiança dels mercats, aquests que ja no creuen ni en la mare que els va parir sense pas previ per caixa . Proposa el professor destinar els recursos econòmics on cal - ¿no serà ensenyament i sanitat de qualitat? ¿O infraestructures més racionals? ¿O millors prestacions socials? ¿O més inversió en cultura, educació i tecnologia? Millorar la fiscalitat perquè paguin els que més tenen o especulen o evadeixen i canviar les pautes de la despesa pública. Exemple que exposa: ¿què impedeix gravar amb l'impost de societats a qui no inverteix al país per desgravar als que sí hi  inverteixen?

A més d'insistir en la reforma de l'euro per mutualitzar el deute i unificar la política econòmica i bancària perquè Europa tingui un sol banquer a qui escoltar, Stiglitz no es queda curt en recomanar a l'Alemanya de Merkel que es deixi anar d'Europa per alliberar la pressió sobre països com Espanya i Grècia. D'aquesta manera, baixaria l'euro del sud i els seus països augmentarien les exportacions mentre Alemanya enfortiria el seu marc i podria pagar el seu deute. Ah! En aquest moment alguns a l'auditori modernista que és la seu de la Fundació La Caixa senten cruixir les dents mentre de reüll revisen la porta per si la assalten els del 15-M. I a mi em venen ganes d’enviar un whatsapp a la meva veïna Maruja -amb permís, Pilar Rahola- perquè escolti que ella té raó i que qualsevol dia d'aquests li criden per atorgar-li el Nobel, o sigui que vagi passant per la perruqueria i aparcant el nét . Que el que la meva veïna li explica a la fornera, li comenta a la de la loteria i li exposa al peixater cada dia és la raó: que de tant estrènyer-nos el cinturó ens ofegaran i que un cop fregits ens tiraran al mar, ea! Bé això no, aquí ens deixaran perquè, com diu el professor Stiglitz de bon rotllo: passarà el que acaba passant quan els governs s'enfronten a dos problemes, no fan res.

Xavier Grau
@ GrauXavier