La Independència en un tuït

Tan històrica i èpica, segons s’ha escoltat, com l'estrena teatral de "Sí, primer Ministre" al Condal amb Joan Pera al capdavant. Tan histèrica, segons s’ha vist, com la sortida marcial dels diputats del PP després d'una votació per emmarcar.

El Parlament ha aprovat, amb 85 vots a favor per 41 en contra, la declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya en una sessió estranya, galàctica i curiosa de la qual tots els partits han sortir tocats. Alhora: la ciutadania es vesteix de nou el vestit d'amiant per seguir resistint els embats de la corrupció, el desvergonyiment, l'atur, els desnonaments, el fracàs escolar, les retallades en sanitat i educació, l'emigració dels científics i el desemparament de la gent gran. La total manca de compromisos i de valors, vaja!, res de nou en aquesta banda d'Europa que empaqueta l'estat de benestar per transferència.

La sessió del Parlament de Catalunya va incendiar les xarxes socials. Amb twitter al capdavant es va constatar -sense para-xocs i sense versions oficials- l'autèntic esquinç al conjunt de forces polítiques catalanes en un moment que exigiria la màxima cohesió. És a dir, Unió veu perillar el seu cap de pont de lo català a Madrid per la dèria sobiranista de Convergència, el PP d'Alicia Sánchez Camacho s’enfada per haver caigut del carnet de ball preferent d'Artur Mas, el PSC acusa com s'encarna el fantasma de seva doble ànima al cos flamenc de cinc diputats i diputades díscols i Esquerra Republicana es llança sense paracaigudes a pilotar un procés per al qual -fins avui- no té la rotunditat electoral i parlamentària suficient. Als voltants, Iniciativa per Catalunya aparca de sobte la bicicleta del discurs social per millorar la fotografia Mas-Junqueras; els Ciutadans de Rivera segueixen fent la seva de plató en plató i la CUP perd la virginitat en les votacions parlamentàries d'alt voltatge.

Així les coses, mentre uns i altres trenquen on line els carnets i abandonen executives o funden nous partits en l'embolic modern de les xarxes socials, el ministre espanyol Margallo -d'Exteriors, ¡atenció! - utilitza la paraula "mai" per explicar que l'Estat espanyol no està per foteses com el dret a decidir. I diu "mai", aquesta paraula que en política mai s'ha de pronunciar i menys que mai des del Govern de Rajoy.

Maurici Lucena, el flamant portaveu parlamentari del PSC, no contaminat encara per la retòrica encatifada del parlamentarisme català, va titllar de "adolescent" la polèmica negociació dels partits sobre el text a sotmetre al Parlament. El mateix marc de referència adolescent ha socorregut a les tres diputades (Marina Geli, Rocío Martínez-Sampere i Núria Ventura) i als dos diputats (Joan Ignasi Elena i Àngel Ros) que van decidir no votar "No" enfrontant-se a la consigna de la direcció del PSC. Diuen ara a twitter que potser els castiguin la indisciplina i els deixin sense berenar. No en va, la mateixa tarda de la ja peculiar votació, a twitter se'ls va considerar els nous cinc d'Enid Blyton.

Al marge del discurs previsible i edulcorat que tots els partits del Parlament han realitzat sobre la tal sessió parlamentària -la primera de la qual tots surten igualment descol • locats i cabrejats- aquests cinc díscols del PSC han semblat reaccionar amb més nervi, més ànima i més reflexos made in blackberrry que ningú. Així, al minut de la votació van proclamar, via smarthphone, la seva declaració de base: "Per contribuir a la unitat del catalanisme polític". Amb tres arguments clau:

- “El president Mas s'equivoca en patrimonialitzar el dret a decidir amb l'acord de Govern amb ERC i amb una confusió entorn del sobiranisme o la independència”.

- “Vam proposar la llibertat de vot i, en no ser consensuada, ens reafirmem: no podem votar No”.

- “Volem col • laborar per asserenar el debat entorn del dret a decidir ia treballar decididament per construir un consens nacional i social cap a una alternativa d'esquerres a Catalunya”.

Aquests cinc membres del grup parlamentari del PSC -que suma només vint escons- poden arraconar Pere Navarro a la seu barcelonina del carrer Nicaragua: Ros des de Lleida, Ventura des de l'Ebre, Elena des del raval de l'Àrea Metropolitana, Geli des de Girona i Martínez per terra, mar i aire -alerta:-excap de gabinet de Narcís Serra-. Com? Amb l'ajuda inestimable d'apassionats com Toni Comín o Laia Bonet -ex secretària del Govern de la Generalitat- que exigeixen més debat i menys obediència dins el PSC.

Alguna cosa s'ha trencat en el que Madrid anomena l'oasi català. Ningú sap del cert què. Ni coneix com s'arreglarà. Però aquesta Catalunya que celebra ja l'Any Espriu treu el més peculiar de si mateixa no al seny o a la rauxa sinó quan ambdues es barregen, no s'agiten. Que ja ho recomanava James Bond per al Martini. Però el còctel s'ha regirat amb el Palau, les ITV, Pallarols, Sabadell, Pujol, Suïssa, Epi i Blas. Només falta una crisi al Barça, que a això TV3 va dedicar amplis programes per debatre si en la futura Catalunya independent els culers disputarien la lliga espanyola o la francesa. I a sobre, Messi segueix sense parlar en català i el nen Piqué l’han batejat en estranger. Queda l'esperança de Cesc Fàbregas, que espera una nena per a la primavera.

El risc és ara que els ciutadans declarin el seu dret a la independència dels mercats que especulen, dels bancs que desnonen, dels partits que maregen la perdiu, de les concessionàries d'autopistes i dels mitjans que atien tots els focs. La cosa sembla haver-se instal.lat en una mena de fervor històric que ens atordeix. Hem perdut de vista que la història no apareix quan se l'espera; tal dama es presenta sense que se la convoqui. Mentrestant, doncs, podem seguir pendents de twitter i el seu resum en 140 caràcters. Escrivim el que escrivim, sembla que el veïnat en atur, hipotecat i desprotegit envia el seu tuit:

-Jo sobiranejo, tu sobiranejes, ell sobiraneja ... vosaltres la cagueu!

Xavier Grau
@ GrauXavier