Síndrome del mòbil a la mà

Duem el mòbil a la mà en tot moment, tant si estem sols/es, com si estem en companyia de més persones. Estem comprant al mercat, passant el semàfor, esperant a les andanes, caminant pel carrer, sempre mirant o llegint en el nostre smartphone. L’edat ja no és un referent, totes les edats ja dominen els mòbils d’última generació.

Podeu fer un exercici de reflexió molt gràfic: mireu al vostre voltant al metro, tren o assentats prenen un refresc; veureu que 9 de cada 10 persones estan fent ús del seu mòbil. De ben segur que l’únic que no ho fa, és perquè s’ha quedat sense bateria. Tots miren concentrats les pantalles, i mitjançant un suau toc amb el dit, es desplacen amb més o menys agilitat per les aplicacions. Potser estem davant el síndrome del mòbil a la mà.

Volem viure a temps real, pujant fotos, vídeos o compartint música, incloent on estem i que fem a cada moment del dia. Les plataformes Twitter i Facebook són les aplicacions estrella als nostres mòbils, sent de gran influencia en tots i totes, sobretot en adolescents. Són populars per mostrar al món la vida activa que portem i que fan la resta de persones a casa seva, opositant a tenir cada vegada més contactes.

Facebook s’ha convertit en la veïna de poble que antigament tot ho sabia i que explicava la vida dels altres. Aquesta veïna té nom en anglès, i a més a més, té accions a la borsa sota la faixa.

Amb els smartphone, han aconseguit que cada instant ja formi part del passat. El present té data de caducitat en 2 segons, i per poder rememorar el passat, has de deixar empremta a Facebook i Twitter.

El sistema de comunicació via WhatsApp ha estat clau en el llançament dels mòbils d’última generació. Paguem 0,89 cèntims d’euro per seguir parlant amb tots els nostres contactes, no fos cas que ens perdéssim detall. Ja no només els adolescents es comuniquen d’aquesta forma, sinó que generacions més avançades utilitzen amb gran facilitat l’aplicació.

Tota la paciència que hem guanyat amb el pas del temps, ara ens és impossible d’aplicar. No som capaços d’esperar minuts, han de carregar-se cada vegada més ràpid les aplicacions. Tot això es reflecteix en la nostra vida diària, ja que actuem sempre amb impaciència, vivim en el “ho vull ja”. Qui no ha vist persones que es posen nervioses a la cua del supermercat perquè la senyora gran no troba els cèntims o monedes d’euro? Qui no ha vist persones que empenyen a les escales mecàniques per pujar caminant i anar més ràpid? Qui no ha escoltat un esbufec als caixer automàtics perquè retornen la targeta lentament?

Si perdem 3G, ens enrabiem perquè just en aquell moment volíem enviar un e-mail o, fer ús del navegador per mirar el temps que farà al llarg del dia.

Estar desinformat no és possible avui en dia amb els mòbils d’última generació. És desbloquejar el smartphone i ja pots mirar el Trending Topic mundial i d’Espanya. Si estan a punt d’iniciar una guerra, ens enterem al minut, a més de fer Retweet del que diu el president, el Papa o la tieta Carmen que ha enviat un Tweet amb hashtags populars.

No ens enganyem, tots portem el carregador al bolso o a la motxilla, per quant tenim una ratlla vermella o taronja d’alerta per carregar el mòbil, que ens ho prenem com si no hi hagués un demà si tardem en connectar-ho a la corrent. Aquesta pràctica és el síndrome de la falta de bateria, que hauria de ser analitzada amb més profunditat com l’anterior síndrome.

Fins i tot, amb el smartphone, ens atrevim a reptar el nostre quocient intel•lectual amb jocs com Triviados, Apalabrados o Mezcladitos, sent aplicacions populars que també ens connecten entre els nostres contactes i persones d’altres regions o països que no coneixem.

Pensant-ho bé, es tracta de “Renovarse o morir”, diuen. Jo puc dir que tinc el síndrome del mòbil a la mà, i també el síndrome de la falta de bateria, els pateixo des de ja fa un temps. Miro, remiro, i torno a mirar les aplicacions més populars, per si hi ha alguna novetat, estic pendent dels e-mails i escolto música a Spotify, contestant WhatsApp de grup i individuals.

Resulta curiós que en 20 anys, hem viscut la fi del vinil, la mort del cassette i el seu company el  walkman,  el desús del Discman, la jubilació del disquete, el VHS i el reproductor de vídeo. En tant sols 20 anys, les pel•lícules Disney de dibuixos fets a mà, ha passat a ser tot amb efectes especials per ordinador, dels canals analògics a la pluralitat de canals de TDT,  de fer còpies en paper per no perdre els textos a penjar els nostres documents a la popular “nube” com Dropbox o Drive, de jugar al joc de la serp del Nokia 3210 al colorit i àgil joc de l’Agry Birds.

Evolucionem a passos agegantats, i hem d’estar preparats en qüestions tecnològiques, nosaltres i les pròximes generacions que venen.

afhpedagogia@gmail.com
@caixa_dainas