Els efectes terapèutics dels contes, rondalles i mites

Tots hem crescut envoltats de contes, rondalles, mites i meravelloses històries, ja sigui perquè ens ho explicaven a l'hora de dormir, perquè els llegíem en els llibres o perquè els vivíem a través d'una pel•lícula… Aquests ens han fet aprendre i somiar en múltiples ocasions. Ara d'adults seguim enganxats a aquestes meravelloses històries, per què?

Són molts els estudis realitzats sobre aquest tema, de per què són tan apreciats aquests relats, ja siguin reals, inventats, ficció o pura fantasia… és igual.

La paraula conte prové del terme llatí “compútus”, que significa “explica”. La definició de conte seria: una narració breu real o fictícia, inspirada o no en anteriors escrits o llegendes, la trama de les quals és protagonitzada per un grup reduït de personatges, on no poden faltar: princeses, prínceps, bruixotes, (en qualsevol de les seves combinacions, la víctima, l'heroi o salvador i el dolent, dolentíssim), una altra característica és que tenen un argument relativament senzill i fàcil d'entendre.

L'única diferència que hi ha amb els mites, del grec mythos “conte”, és que aquests reflecteixen un relat curt de fets meravellosos els protagonistes dels quals són personatges sobrenaturals o extraordinaris.

Les rondalles són composicions breus literàries en les quals els personatges gairebé sempre són animals o objectes, que presenten característiques humanes.

Aquestes històries conclouen amb un ensenyament o moralitat de caràcter instructiu. El seu objectiu és despertar una reacció emocional impactant en el lector. Si ens centrem en la seva aportació terapèutica, podem apreciar que ens són molt útils per tenir una presa de consciència, per pensar, per obrir l'espai de mira, ens ensenyen a enfocar… moltes vegades ens donen solucions, unes altres en canvi ens donen alternatives.

El realment apassionant és que cada persona veu en aquestes històries, moralitats diferents, aquest és el seu gran atractiu, cadascun interpreta, veu el que en aquest moment necessita. Aquesta és realment la part terapèutica. En fi gràcies a tots els que es dediquen a recopilar, inventar i crear noves històries. Perquè després diguin que els contes són coses de nens.