'Pesadilla en la cocina'

Sent sincera no m’agrada massa cuinar plats elaborats, però si veure com cuinen els protagonistes del “canal cocina” o del “Master chef”. No surto dels plats més senzills i típics que no necessiten gaire elaboració com estofats o salses tradicionals, que em fan suar amb tots els ingredients i passos. Això de mirar-me les cassoles al bullir o tastar si falta sal o sucre, no puc dir que sigui de les coses que em faci més gracia. Més aviat sóc de les que fa el safareig a la cuina tot explicant xafarderies mentre la resta fan el sofregit.

Puc dir que sóc fan d’Alberto Chicote, el xef madrileny de “Pesadilla en la cocina” a La Sexta,  que entreté a les famílies un cop a la setmana mostrant les cuines dels restaurants a  diferents regions de l’Estat. Em crida l’atenció les camises amb les que treballa,  deixant de banda la típica indumentària negre o blanca que ha dut sempre Arguiñano, preferint aquest toc d’originalitat a l’espai culinari.

Sóc espectadora des de la primera temporada, i ara el segueixo a la segona amb gran entusiasme. El curiós és que no només m’agrada per la feina que fa com a xef, sinó que arrel de les seves formes d’ajudar als restaurants, entre fogons i cassoles, hi ha fins i tot pedagogia.

El passat dijous realment va ser un gran programa,  que sens dubte recomano que veieu en diferit a través de la web de La Sexta. L’episodi era sobre un restaurant italià a la zona de l’estació de Sants de Barcelona, sent més pròxim el cas com a teleespectadors. Es tractava d’un cuiner italià i els seus dos fills joves que de cap de les maneres podien amb la gestió del restaurant degut als problemes del patriarca després de la separació amb la seva dona.

El jove protagonista, amb 17 anys, tenia un sentit de la responsabilitat envejable, havia posat tot el seu esforç per tirar endavant el negoci i ajudar al seu pare. Dedicava hores  esperant aprendre del  que un dia va ser un dels millors xefs de menjar italià, mantenint la fe en el patriarca per molts crits que rebés al llarg del dia. El pitjor és que el pare no es volia deixar-se ajudar i els intents fallits del jove, van dur a trucar al xef per poder convèncer d’un canvi, d’una millora d’actitud.

La grandesa de l’episodi va arribar quan Chicote va atorgar al jove una beca per formar-se,  amb vistes de la feina que podia arribar a fer el noi i com a recompensa pels mèrits que havia fet en el dia a dia. Va ser una oportunitat i  potser un dels millors premis que podia tenir un jove en aquests moments tant difícils per estudiar i assegurar-se un futur.

Si que és cert que es tracta d’un programa fet per l’entreteniment, però que a través de cada emissió, transmet pedagogia en format reality-show. És curiós que la televisió d’avui pugui tenir un programa que transmeti valors, sent una bona opció per sortir de les populars rotllanes de premsa rosa tant cotitzades en termes de “share”.

Potser el xef Chicote no s’adona que desenvolupa a la seva feina un esperit pedagògic, tenint en compte que s’ocupa del coaching dels cuiners i empresaris fent ús dels valors, aptituds, competències, esperit de superació i disciplina davant l’emprenedoria. A més a més, actua com a moderador entre els mateixos treballadors del local per tal de millorar el clima de relacions entre companys. Valora dins l’aprenentatge: el respecte per la feina dels altres, el treball en grup ben coordinat, l’assertivitat, i donar la responsabilitat individual adequada per aconseguir bons resultats.

Val a dir que tot i que són restaurants diferents, persones amb personalitats diverses i varietat de tipologies de menjars a cada episodi, els amos tenen un aspecte comú en el que treballa especialment Chicote: la falta d’educació emocional.

La majoria obren un restaurant, tenen èxit durant un temps, però passen per una crisis emocional i fracassen considerablement fins arribar a deutes de milers d’euros. Un cop xoquen contra la paret, la solució dels amos és seguir amb la misèria, perduts a l’abisme emocional. Aquests casos no es donen només a les cuines de les regions de l’Estat, sinó en la majoria dels negocis que s’estan emprenen per afrontar la crisis econòmica.

Arribats aquest punt, és el moment en que la família o amics demanen l’ajut a Chicote, i el xef, fent ús de l’estudi de casos i no d’un mètode igual per a tots com una Supernanny qualsevol, analitza el negoci i l’aspecte financer.

Pel xef, tot l’aspecte més materialista queda relegat quan veu en perill l’amor i il·lusió per la cuina, buscant la causa que ha influït als problemes d’autoestima, a la por, a la depressió, als mals vicis del amos, etc. Cal buscar a l’interior, per tal que els plats i sabors no estiguin influïts per la part emocional negativa, ja que sense la força de voluntat d’un mateix, és impossible aixecar un negoci que depèn directament de la pròpia capacitat de reacció.

El més important com diu Chicote no és servir el plat i prou, buscant les condicions òptimes de la conservació dels aliments com a única llei fonamental a la cuina, sinó posar les ganes, il•lusió, creativitat i ser responsables en cada menú diari. Ser organitzat amb l’espai, amb la gestió del personal i amb l’agilitat mental i de moviments, són també un aspecte clau per sortir endavant. Això significa que cal educar la part emocional per afrontar el més fàcil i el més difícil que ens passi pel davant, i l’emprenedoria ha de ser primer estudiada abans de la posada en marxa, amb les corresponents orientacions professionals que ens formin per equilibrar la idea de negoci.

afhpedagogia@gmail.com
@caixa_dainas