Nostàlgia de la infància dels 90

L’altre dia feia zàping a la televisió en una estona de descans de feina, i justament passava per un canal on posen dibuixos animats al llarg del dia, i no vaig poder evitar la cara d’horror al veure el tipus de dibuixos que miren els infants a l’actualitat.

En aquell moment, en un atac de nostàlgia, vaig començar a pensar en la grandesa dels dibuixos i programes infantils de fa més d’una dècada.

Sóc de la generació que ha viscut amb entusiasme el Doraemon, un seguit de capítols que ens han ensenyat cultura japonesa, alhora que ens feien riure amb cada un dels personatges. La dificultat de comprar vedella, el tipus de menjar que cuinen, les cases, el paper de la dona a la societat japonesa, paper de l’home a la llar, diferències de classes, les aules i escoles... Sabem que en forma de caricatura, però cert en la seva essència.

El gat còsmic sempre posava solució als problemes del Nobita, que evidentment no sortien bé, però qui no ha somiat fer servir els invents del Doraemon? Sobretot recordo aquell invent que podies passar els apunts al pa de motllo, i al menjar-te’l, memoritzar tot el temari; segur que m’hagués anat bé amb certs professors. Reconec que més d’un dia hagués pagat per tenir una porta màgica o un casquet volador.

M’entusiasmen els fideus que menjava el Doctor Senbei, els personatges com l’Arale i volar com els Gatchans, despertar amb <<Bon dia a la Vila del pingüí!>>. Reconec que més d’un matí he fet el bon dia a la classe de P2 tot cridant aquesta frase, i el més curiós és que els nens els agrada.

Recordo que entre amigues ens repartíem els papers de la sèrie de Sailor Moon, i jugàvem a inventar històries al pati plenes de màgia i diversió, al cap i a la fi, ens tocava ser nenes i no simular ser adultes com veig a vegades en el pati mentre juguen les alumnes. Aquesta actitud no m’estranya veient a les Monster High i la seva vestimenta i maquillatge com a exemple, almenys la Barbie tenia més d’una feina.

Qui no ha cridat al pati de l’escola <<Kame hame ha!>>? De fet, amb Bola de drac hem gaudit de moments de tensió i diversió inoblidables que recordarem amb gran entusiasme encara ser  més grans. Però no oblidem tampoc que les cançons de la sèrie han estat la melodia en els viatges en autocar amb els companys de classe, entre altres cançons que estaven al disc del Super 3 Clubifaximàtic, res a veure amb el fenomen Justin Bieber.

Bola de drac va ser una sèrie bastant criticada, qüestionada pel contingut de violència entre els personatges, pensant que podria influir en els nens del moment i que desenvolupessin una tendència a jugar de forma desmesurada. Amb els anys s’ha demostrat que vivíem amb entusiasme els capítols i que res havia de veure amb créixer en un ambient de violència. Considero més violent jugar al Sopapo al pati, que sempre rebien els mateixos indiscriminadament amb l’excusa que era un joc, que no pas simular ser Goku.

Ara la canalla ja no pot viure el Petri, el Megazero, el Tomàtic, la Nets, la Notipress, el Top, el Buf i el Flash, que ens acompanyaven tardes i matins quan érem petits. Jo era de les que arribat el dia del meu aniversari m’aixecava d’hora per posar-me davant de la tele a veure si el meu nom sortia a la llista dels Supers per felicitar-me.

Sempre s’ha fet paròdia de les partides de futbol de “Oliver y Benji”, però recordo veure els partits sense pestanyejar pensant que els gols entrarien aquell dia a porteria, però malauradament encara em quedaven molts capítols per endavant. Després fèiem equips al pati i ens pensàvem que xutar com els personatges era possible, i més d’una pilota havia sortit disparada fora de les parets de l’escola o a les teulades de les aules.

Deixant de banda les series, era de les que veia repetidament les pel·lícules Disney en vhs, que encara les tinc  com a record a casa dels meus pares guardades en caixes, tot i que no es poden fer servir i les he tornat a comprar amb dvd, per mi són part de la meva infància. Sempre he tingut preferències com per exemple el Rey león, però puc dir que encara ara, en quant posen una pel·lícula Disney a la tele, recordo els diàlegs com si fos ahir.

De fet quan era petita llogava les pel·lícules Disney que venien capítols curts de “La màscara del zorro”, que sempre passava endavant, “Mickey y sus amigos”, que reia quan rebia el Donald, i “Winnie the Pooh”, que esperava amb candeletes veure a Piglet. Llogar aquelles cintes de vídeo era una alegria sempre.

M’he sumat a la generació Pixar i, pel·lícules com “Cars”, “Bichos”, “Wall-e”, “Toy Story”, “Brave”, també tenen un lloc en els meus records. Potser algunes ja m’han agafat de més gran, però les he viscut com una nena més al cinema o a casa.

Clar que també donaven series que no eren de dibuixos i que veia els caps de setmana, com Punky Bruster, Salvados por la campana, Las gemelas de Sweet Valley, Sensación de vivir, Rompecorazones... Evidentment no te res a veure amb Hanna Montana.

Arribats aquest punt, no em d’oblidar que les noves generacions han de tornar a ser infants, ja  que cada vegada volen ser adults més ràpid sense gaudir de la grandesa de jugar i ser innocents, com ho érem nosaltres. Els dibuixos i series han de tenir continguts el més educatius possibles, pensant que els nens són esponges i es queden amb els missatges que els seus personatges preferits diuen i fan. Som responsables que el contingut als canals de televisió sigui el que volem que vegin els nostres fills/es.

afhpedagogia@gmail.com
@caixa_dainas