L'error i la voluntat de fons de la reforma de les administracions locals

Segurament aquesta sigui una de les lleis més importants d’aquesta legislatura i que tindrà les seves repercussions en les properes dècades. Una llei oportuna? Una llei ben feta? Quina és la seva intenció de fons? Són preguntes que la gent s’hauria de fer i sobretot trobar una resposta que ompli les expectatives generades.

Una llei oportuna? Segurament que aquesta sigui l’única pregunta que tingui una resposta positiva. Si, és una llei oportuna, no tant perquè estem vivint uns temps de crisi que altera totes les concepcions, també les territorials i administratives de l’Estat, sinó perquè la societat i el territoris han evolucionat molt ràpidament en els últims anys, i cal fer una readaptació de la visió i funcionament del conjunt de la comunitat que som.

Una llei ben feta? Rotundament la resposta és no!, no perquè no s’ha fet amb la intenció que hauria de tenir una reforma d’aquest abast. Creiem que hi ha dos errors en el plantejament d’aquesta reforma de les administracions locals. El primer que es fa de cara a la galeria, i sobretot de cara als postulats de la Unió Europea, que ens demanen ser més rigorosos i més austers. El segon error és que no s’ha fet un anàlisi en profunditat de quines son les necessitats territorials i administratives de l’Estat, simplement s’han retallat competències i s’han modificat estructures administratives sense tenir en compte la realitat actual, sinó simplement tenint en compte la estructura administrativa de l’Estat. Fer una reforma administrativa i territorial de l’Estat basant-se amb les províncies, i amb topalls poblacionals genèrics sense tenir en compte les especificitats del territoris en particular i les especifiques característiques de les evolucions dels últims temps, fan que aquesta reforma estigui condemnada al fracàs, i que no complexi cap objectiu plantejats, ni el seu oportunisme ni la seva validesa.

Des d’Europa el que es busca es la modernització de les estructures de l’Estat, en aquest cas l’espanyol, i això passa per un anàlisis i un estudi de les característiques i les necessitats territorials i de les administracions. Des d’Espanya l’únic que es proposa és readaptar la situació en base a la mateixa estructura territorial i administrativa del segle XIX, les províncies. Com volem adaptar-nos a les necessitats del segle XXI, amb unes estructures territorials i administratives del segle XIX? Aquesta és una de les preguntes que estan a l’aire, i que segurament ens mostra quina és la voluntat de fons, que no s’explica, però que si que es busca.

Quina és la voluntat de fons? Queda clar que l’objectiu no és modernitzar les administracions locals, sinó simplement una actualització d’un model territorial clar, amb una voluntat política sincera; la del model territorial de la nació espanyola al conjunt de l’Estat. Aquesta reforma d’administracions locals transfereix més poder a les províncies, que són el primer esglaó de l’administració de l’Estat. Les províncies, són un element espanyolitzant, i que subtilment intenta centralitzar el poder polític entre els ciutadans i l’Estat. Aquesta reforma el que pretén és posar en valor la província, l’Estat i en última instancia la Nació, espanyola en aquest cas. És doncs una reforma, dita d’administracions locals, però que tranquil•lament es podria dir, reforma de la centralització, espanyolització de l’Estat en el seu conjunt.

Qui perd amb aquesta reforma? Doncs primer els ciutadans, que d’alguna manera veuen disminuïda la seva autonomia com a membres d’un municipi. Desprès també hi perden els territoris que presenten unes realitat geogràfiques prou diferenciades del model provincial, com podria ser el cas dels territoris de l’Aragó, País Valencia, Catalunya, i d’altres territoris que presenten una idiosincràsia mil•lenària.

En resum que perdem una oportunitat de actualitzar, refrescar, en llenguatge informàtic, el model territorial de l’Estat, i que amb una simple operació de maquillatge, el que es pretén, com diria el Lampedusa, és canviar-ho tot perquè no canvií res. I l’ombra de la por al moviment nacional català sorgeix, més forta que mai.