La necesitat d'acordar

Més rellevant que la data i la pregunta sobre el Dret a decidir és l’acord al Parlament sobre com concretem legalment l’aspiració a consultar “el futur col·lectiu dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya”.

O sigui, sobre quina de  les opcions legals que en aquest àmbit avui existeixen el Parlament opta. Recordem que, primer l’Institut d’Estudis Autonòmics i, després, el Consell Assessor per a la Transició Nacional,  apunten fins a cinc procediments constitucionals per a exercir el Dret a decidir. Sense aquest acord previ sobre el com no té cap mena de sentit reclamar, ara per ara, la data de la consulta i la corresponent pregunta a plantejar.

I l’acord sobre el procediment, que inclou vistes les propostes abans mencionades, el diàleg amb el Gobierno i las Cortes necessita ser el més gruixut i robust que l’actual correlació de forces al Parlament permeti. Des d’aquest punt de vista, la resolució aprovada amb el suport de 104 dels diputats expressa la immensa força que el Dret a decidir té avui a la societat catalana.

Aquesta és la direcció a seguir. I ho és, sobretot, en la mesura que l’acord sobre el com (consultar a la gent) no és només, i que ja és molt, el punt de coincidència entre sobiranistes i federalistes en relació a la qüestió nacional i l’expressió de la unitat catalana més amplia sobre la mateixa, sinó que és el que ens permet articular de la manera més pulcre, en termes democràtics i legals, aquesta aspiració. Si l’acord sobre el com és només entre els partidaris de la independència, serà més feble i menys creïble des de tots els punts de vista, en especial davant la comunitat internacional.

Té raó doncs la diputada Rocio Martínez-Sampere quan aquests dies escrivia que cal “empatia cap el PSC” per d’utilitzar “tota la força que podem tenir i necessitem com a país”. Clar que necessitem el PSC! No només pel que representa en termes de força política, que continua sent molt considerable, o en termes de trajectòria històrica, havent contribuït de manera decisiva a la reconstrucció nacional que s’endegà a la mort de Franco, sinó perquè expressa la radicalitat democràtica del Dret a decidir, més enllà de la legitimació aspiració a la independència o a la reformulació en clau federal o confederal d’Espanya. Justament aquest és el clam de la Via Catalana d’aquest 11 de setembre: volem votar!

El Dret a decidir no és un tema dels independentistes en exclusiva, encara que sense la força de l’independentisme social avui no estarem plantejant de manera imperiosa la necessitat d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya. El Dret a decidir és el gran espai de confluència de tots aquells que no ens volem conformar amb l’actual estat de les coses i que volem superar l’atzucac en el que portem instal·lats des fa ja més d’una dècada.

La necessitat de l’acord amb el PSC tampoc pot suposar una patent de cors a l’actual direcció socialista per tal d’obstaculitzar el camí a recórrer. Cal un compromís a fons, en la direcció apuntada quan els diputats catalans socialistes al Congreso votaren a favor del Dret a decidir, desmarcant-se així de la posició del PSOE. Tant de bo el debat obert per al sector catalanista del PSC retorni als socialistes els consensos de fa uns mesos. L’empatia que la Rocio demana no pot equivaldre a un dret de vet per la minoria socialista, sinó a la necessitat d’acordar entre una majoria, la més gran possible, els procediments i les formules per a consultar a la ciutadania el nostre futur polític.

Justament aquest país ha estat fort quan una gran majoria hem compartit els grans objectius nacionals. I el gran objectiu nacional que tenim en l’horitzó més proper és l’exercici del Dret a decidir. Empatia i compromís democràtic.