Sobre la claredat de la pregunta i la resposta

Més rellevant que la pregunta concreta que s’hauria de respondre en una consulta o referèndum sobre el dret a decidir és la interpretació política del resultat de la votació; no crec que la qüestió principal  sigui preguntar si volem que Catalunya es converteixi un estat independent en el marc de la Unió Europea, sinó que el resultat de la pregunta a la ciutadania deixi clar quina és la voluntat majoritària del poble de Catalunya sobre l’ status polític del país. I clar, que  el resultat que sorgís d’aquesta consulta obligués a tothom a acceptar les conseqüències que se’n derivessin d’aquella; si la clara voluntat de la majoria és la independència caldria que s’iniciessin les negociacions entre la Generalitat i l’Estat per tal de donar sortida al desig majoritari; si la la clara voluntat de la majoria fos un model relació Catalunya-Espanya,en clau federal o confederal també.

Tot plegat ve a tomb quan estem a les portes de les decisions que s’hauran de prendre al Parlament en relació a la llei de consultes , a la pregunta o preguntes a plantejar en el marc d’aquesta llei  i a la corresponent data de celebració de la consulta. Res serà fàcil. Bàsicament perquè l’èxit, d’entrada, d’aquest procés dependrà que l’acord català sigui el més gruixut possible: des d’UDC i el PSC fins CDC i ERC, passant per ICV-EUA. La majoria de 104 diputats, que és indiscutible en termes democràtics, és la que més ens convé. Aritmèticament la suma de CiU i ERC fan possible, en termes parlamentaris, el procés, però el fan més petit en termes socials. La suma només de CDC i ERC, ni això. Val la pena que tothom ho recordi. I després, clar caldrà veure la reacció de l’Estat  a aquestes decisions. Com més difícil i inexplicable sigui una hipotètica impugnació del govern espanyol a les opcions que hagi pres la Generalitat, millor. Es tracta d’arribar fer una consulta en base del vigent ordenament legal i no pas de carregar-nos de raons per anar a unes noves eleccions, que seran plebiscitàries o no, o  a una incerta decisió unilateral del Parlament. Des d’aquest punt de vista les opcions de pregunta o preguntes són diverses, però allò més rellevant continua sent la interpretació clara del resultat i el compromís d’assumir-ne políticament les seves conseqüències per part de tothom. A Barcelona, a Madrid, a Brussel·les.

Evidentment, doncs que la pregunta o preguntes, han de ser clares; però sobretot no poden ser ambigües respecte el que implica el seu suport popular.

Des d’aquest punt de vista no estaria mal recordar ,de tant en tant, que aquells que varen incorporar al debat internacional el concepte de la claredat en els processos de secessió foren els federalistes canadencs que acusaven als sobiranistes del Quebec d’amagar l’ou en les preguntes formulades en els dos referèndums celebrats sobre la sobirania de la “belle province”; o que ha estat Cameron qui ha imposat una sola pregunta, davant la petició de Salmond de tres possibles qüestions a plantejar en el referèndum escocès. Un Salmond que també tenia menys pressa que en Cameron, per cert.

Clars òbviament que sí; ingenus tampoc.