Qui diu que l'educació vial és cosa de nens?

Els destins a vegades no són els que un espera ni s’imagina, i ara que em trobo vivint a Mèxic durant un temps, les formes de vida i costums canvien radicalment. He notat moltes diferències de viure a Barcelona, he hagut d’adaptar-me a un altre context de vida diferent del que portava des de fa ja molts anys. Malauradament, Mèxic està ple de tòpics degut a pel·lícules, viatges a hotels tot inclòs, històries confuses sobre les vides dels mexicans. Ara que estic vivint al Districte Federal, puc assegurar que res és el que ens han explicat abans.

La primera vegada que vaig trepitjar terra mexicana, la sensació va ser com d’ofec, com si tingués els pulmons carregats i no pogués agafar suficient aire pur. Va ser una sensació com si en comptes d’anar caminant estigues fent running i hagués de concentrar-me per agafar aire pel nas i expulsar per la boca. De fet els primers dies em cansava amb gran facilitat en qualsevol passejada, i caminar certs metres fins a un punt, suposava fer parades per agafar aire i seguir amb el trajecte (vigilant l’aparició d’esquirols amb males puces). No només influïa la contaminació sinó la diferència dels metres d’altitud.

Cal pensar que a la ciutat de Mèxic, deixant de banda les imatges de platges paradisíaques, la prioritat la tenen els cotxes de totes, totes, és la seva educació vial. Els carrers estan saturats de vehicles que circulen a gran velocitat. De fet, al principi era molt difícil entendre que els vianants érem els últims en passar, que nosaltres cedíem el pas als cotxes, sense un semàfor que reguli el pas de vianants de forma equitativa. Vénen de tots cantons i les prioritats són relatives.

De fet, pels conductors és primordial passar estigui en el color que estigui el seu semàfor. Clar que són costums molt lluny del que tenim a Barcelona, i un aprèn a sobreviure en terres dels reis de quatre rodes. El meu lema és "Si ja estàs dintre el pas de vianants, t’han de deixar passar!". Ara recordo a una nena de la meva classe que tenia quasi els 3 anys, que un dia anava jo amb presses, i al passar amb el semàfor en vermell em va renyar, i vaig haver de demanar disculpes tot amagant el meu somriure. Si estigués a Mèxic, estaria tota l’estona renyant a tothom: "Es passa en verd! Si esta vermell t’has d’esperar!" deia ella amb la lliçó apresa.

Recordo un dia que plovia a bots i barrals, com és tradició a la ciutat de Mèxic, i anava amb el paraigua, impermeable i botes d’aigua. Encara i així no era suficient com per no mullar-se degut a la quantitat d’aigua que queia en aquell moment, i arribats als passos de vianants, els cotxes no pararen per tal de seguir el nostre camí a casa, sinó que ells havien de passar primer, tot i veure que estàvem sota un xàfec. Per passar, havíem de córrer amb el paraigua i amb els peus esquitxant  als grans basals d’aigua, i entre els carrers poc il·luminats mirant de sobreviure a la selva del motor.

Sí que hi ha la modalitat de Bicing, que són exactament iguals que les de Barcelona, quant a color i sistema. Evidentment vaig a anar a informar-me a l’oficina de l’Ecobici, i la veritat és que tot era molts semblant al sistema que ja tinc a Barcelona i que he utilitzat bastants vegades. Pensant en terres mexicanes, en què ni una bici pot circular tranquil·la per la carretera, ni hi ha carrils de seguretat sinó és als parcs o a zones residencials, vaig pensar que la llei dels ciclistes seria primer la vida i, per això vaig preguntar amb tota tranquil·litat: ¿Podré ir por la acera verdad? La noia va pensar que no estava bé de la xaveta, i va dir-me que no, que havia d’anar per la carretera que estava prohibit anar per la vorera. La meva reacció va ser instintiva: ¿Qué quieres que me maten? No vaig tenir resposta, evidentment. Jo que no circulo pel carrer Aragó amb bicicleta per si de cas, no puc imaginar-me anar amb l’Ecobici un dia qualsevol per les carreteres de Mèxic.

A hores d’ara encara no m’atreveixo a agafar una bici de dilluns a divendres, a tot estirar els dissabtes i diumenges que hi ha menys circulació, si és pot dir així. Si no sóc capaç de controlar la situació caminant, menys amb una bicicleta de joguina.

Imagineu-vos, jo que visc a una zona on la gent té possibles, crec que competeixen per tenir el cotxe més gran, el més vistós. Just al carrer Presidente Mazaryk, on hi ha les tendes més cares, cada establiment té el seu propi tros de parking on els clients baixen a cada porta i donen les claus als “valets” per tal que els aparquin els vehicles (no fos cas que es fessin una contractura...). Al sortir amb les bosses a la mà, els “valets” agafen la clau del client que tenen a  un armari i obren les portes del cotxe als clients. El primer dia, que jo anava per la vorera com és normal mirant tota bocabadada els edificis, vaig haver de passar entre cotxes, jardineres, i dones amb bosses de Cartier, i va ser el moment en què em vaig recordar de la noia de  l’Ecobici: com que per la vorera no poden anar les bicis... però els cotxes si poden aparcar!

Ara, és tot un repte! Per mi caminar per la vorera és com si anés a una prova d’obstacles, evidentment no vaig com a Barcelona amb el mòbil a la mà o, tranquil·lament gaudint dels carrers, aquí vaig amb els ulls ben oberts i amb la mà disposada per fer parar els cotxes i que em deixin passar. És com si tingués un intermitent que em permet indicar cap on vull anar, esquerra o dreta, inclòs posar les llums de posició quan arribo al pas de vianants.

És contradictori perquè Mèxic té aquestes coses que poden exasperar a algú, però per una altra banda és un país que enamora.