Re-aprenent paraules

Diuen que quan passes un temps a un país o regió l’accent s’encomana i acabes parlant com ells, fent un mix amb el to i ritme a les frases pròpies d’on ets amb la tonalitat del lloc on vius, fins que al final tens una espècie de nova llengua inventada.

No em refereixo al que li va passar a l’Aznar amb el castellà i l’anglès, allò no era un idioma. Ara que hi penso, la meva teoria potser si és ben certa, em penso que l’Ana Botella va entortolligar l’anglès amb l’idioma d’un altre planeta... El que no em queda clar, és quin és el seu idioma d’origen.

És difícil a vegades recordar-te que hi ha paraules a altres països que tenen un altre sentit o bé ni existeixen. Jo sóc d’aquestes que sense voler, quan surto de les tendes o cafeteries de Mèxic, encara m’acomiado amb “déu!”, una expressió ràpida de l’adéu que aquí deu sonar estrany. Menys mal que no tinc costum de dir <<Déu vos guard!>> al entrar.

Una altra cosa que m’he adonat és que no sabia que feia servir tant la paraula “coger”, que la dic constantment per referir-me a agafar qualsevol cosa. Ha estat una de les coses que he hagut de vigilar més, ja que aquí a Mèxic “coger” és la paraula que es refereix a l’acte sexual, amb el qual, val més intentar no despistar a ningú quan dic “coger un taxi”. Simplement, cal substituir per  la paraula “tomar”.

A Mèxic tenen costum de posar-te amb el refresc o l’aigua una canyeta per beure, però la veritat és que sempre m’ha fet angunia beure la coca-cola amb la canyeta, així que un dia vaig dir-li al cambrer: <<No me ponga la cañita, gracias!>>, pensant que “pajita” seria pitjor. Ell va assentir amb el cap i me la va deixar a la taula igual. Als dies vaig descobrir que la canyeta per beure a Mèxic es diu “popote”, res  a veure amb la paraula canyeta, i amb raó no em va fer cas l’home i va seguir amb el seu protocol.

Altre de les coses que em fa gràcia, és que ells no utilitzen la paraula donar el ticket. Ells el que diuen és “¿Me regalas el ticket?”, una paraula que per nosaltres no entra en context, i va ser sorprenent escoltar que un pot regalar el ticket de la compra, però clar, vaig pensar, ni que fos Nadal cada dia!

El primer dia llegia a la carta del bar la paraula “jitomate” als entrepans, amanides, plats, i vaig pensar que era una salsa feta amb el tomàquet, preocupada per si portava picant. Sort de la meva intuïció, i mirant els plats que circulaven per les taules, a l’estona vaig adonar-me que no és res més estrany que tomàquet tal qual, res a veure amb la meva imaginació i lectura. Clar que el “ji” pot despistar a qualsevol.

Els mexicans tenen frases gracioses, com quan diuen “Se hacen los patos!”, que la primera vegada que la sents penses, que deu dir ara dels ànecs! Però en fan ús quan volen dir que algú es fa  el tonto. Quan vaig saber el significat, vaig riure molt, és enginyosa. Menys mal que no anava per mi la frase.

Una altra frase que m’agrada és quan volen dir un “clar!” amb significat d’evidència a alguna cosa que els estàs preguntant, i et diuen “¡Pues está de ley!”. No és tant la frase sinó la tonalitat que li posen en dir-ho, ja que allarguen “ley” per a què soni més evident a allò que preguntes.

A vegades, quan passes una estona parlant o escoltant a un mexicà, acabes canviant la forma verbal. Nosaltres de per si no parlem a l’estil past simple de l’anglès, és a dir, “Y bien, ¿ya vinieron?”, sinó que nosaltres diríem “¿Ya han venido?. De manera que a l’estona d’estar parlant, sense voler, canvies i parles en past simple barrejat amb la nostra forma verbal, que deu sonar a una bomba de rellotgeria.

Una altra frase que em fa gràcia,  és quan estàs  a la cafeteria i et ve el cambrer i et diu ¿Ya ordenaron?, o ¿Ya les tomaron su orden?. Clar que sempre parlen de vostè en qualsevol conversa que tinguis amb ells, sempre amb to respectuós.

L’altre clàssic és el “Ahorita”, que per un mexicà vol dir que ja ho faran, que ja vindran quan puguin, i per tant, més val no tenir pressa quan et diuen “Ahorita”. Et pots imaginar que venen inclòs en unes hores, però més aviat parlem de dies, així que l’ara és relatiu, millor esperar-se assegut.

Aprens que les patates són “papotas”, que els autobusos són “peseros”, que la dutxa és la “regadera”, que allò que ells consideren que és molt bo diuen “Está cañon!” o “Está padre!”;  que els entrepans són “tortas”, si vols comprar préssec has de comprar “duraznos”, que les botigues de queviures són els “abarrotes”, que la jaqueta és “el saco”,  que a la nevera li diuen “el refri”, i així una llarga filera de paraules.

Està clar que un no deixa mai d’aprendre. Cada paraula té el seu context, i ara el meu context ha canviat, per tant, cal aparcar per un temps certes paraules i cal fer lloc a unes altres, sense oblidar les que són pròpies de la teva llengua des de fa molts anys.