Per un any, adéu a la Castanyada

La veritat és que la castanyada sempre ha estat una festa molt celebrada a casa meva, amb panellets de pinyons a preu d’or directes de la pastisseria del barri, acompanyats dels moniatos fets al forn i castanyes calentones, tota una temptació gastronòmica. Tot i que el Mercadona desafiï el preu del mercat amb els seus panellets, tots sabem que com els de veritat no hi ha res millor.

Des de ben petita a l’escola l’activitat de fer panellets ha estat una de les que més il·lusió m’ha fet, quan tots els nens i nenes portàvem el tupper amb la patata bullida des de casa, a més a més, d’uns gramets de pinyons, d’ametlla ratllada i coco. Val a dir que els pares i mares més atrafegats compraven a última hora, però cap nen/a es quedava sense, inclòs, portàvem una cirera confitada per decorar. No oblidem tampoc, quan portàvem amb cura l’ou cru perquè arribés sencer a l’escola, sens dubte, una gran responsabilitat quan érem petits.

Tots xafàvem amb il·lusió la patata amb la forquilla dins el bol que compartíem en petits grups de companys, inclòs rèiem quan ens deixaven remenar amb les mans i, xocàvem els dits uns amb els altres. Sempre hi havia qui li feia angunia, però qui més no, gaudia tot el matí treballant la massa dels panellets, intentant desenganxar dels dits el que et quedava enganxat de tant prémer. Sent sincers no és que fos gaire apetitós el procés, alguna mestra feia cara de fàstic, però el pares i mares gaudien amb els panellets fets pels seus fills com si fos un plat del Ferran Adrià.

Després arribà el moment de ser mestre de llar d’infants i celebrar la castanyada amb els més petits. En alguna llar d’infants si feia panellets amb els nens i nenes, però quan va arribar la premissa de sanitat respecte a què els aliments podrien estar en males condicions si són fets des de casa, desenvolupar activitats tan populars i tan divertides, aquelles ens han fet créixer com infants, resulta més costós.

Ara, sens dubte la castanyera és el personatge per excel·lència, sempre alegrant els dies plujosos d’octubre. Justament m’ajudava a presentar als infants de 0 a 3 anys aquells aliments tan populars i tant de tardor com el moniato i les castanyes. A més a més, no ha estat mai un problema formar part de la historia, així que en més d’una ocasió m’he disfressat de castanyera amb les meves companyes, amb faldilles i samarretes de viva imatge del popular personatge. Era tan autèntic, que el mocador al cap ben lligat i les ulleres una mica tortes, acabaven de fer el toc d’originalitat. Els nens i nenes també venien vestits a l’escola, i la festa encara era més grossa. La cara dels pares i mares era ben divertida, satisfactori veure que marxaven a la feina amb un somriure.

Un any, per tal de fer broma amb la caracterització de castanyera, vaig introduir un toc modern, així que aquell dia en comptes de portar cistell, vaig portar una bossa de roba de les que han substituït a les antigues bosses de plàstic, que sota el lema “Jo sóc ecològica”, i penjada de mig braç, va ser una forma divertida de presentar una castanyera del segle XXI buscant castanyes pel bosc.

Aquest any no em disfresso de castanyera, ni explico als petits el conte, cal pensar que no es celebra a Mèxic. Els populars panellets no estan setmanes abans als aparadors de les pastisseries, ni tampoc els castanyers i castanyeres estan a les cantonades amb l’olor característica dels moniatos i castanyes fent-se a foc lent.

Clar que com ja deia en altres articles, quan un està en un altre context aprèn també dels costums de les regions, i en aquest cas, la celebració va de la mà de la diada dels morts, que se celebra el 2 de novembre, a diferència de nosaltres.

Es tracta d’una festivitat commemorada com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la  UNESCO, i que veritablement és una festa important a Mèxic. A hores d’ara ja estan els locals decorats per la festivitat, amb les garlandes fetes de paper de seda amb petits retalls al mig, així com figures pròpies de la mort. Clar que podria semblar que es tracta d’una festa feta de terror i ensurts, però més aviat es tracta de veure la mort des d’una perspectiva menys trista, de veure la mort amb bona cara, potser amb burla. Puc dir que Port aventura és molt més terrorífic en aquest sentit.

És per això que la tradicional figura artesanal de Mèxic és la “Catrina garbancera”, una dona cadavèrica feta de fang, que vesteix amb les millors gales, algunes amb pameles i pentinats vistosos, que ben mirat no fan pas por. Alguna “Catrina” s’atreveix a portar faldilles amb la que ensenya cuixa, clar que més aviat és tot ós... Jo mateixa he comprat de record dues figures cadavèriques (home i dona) feta per artesans mexicans al poble de Morelia, i realment criden molt l’atenció, són graciosos per tenir a casa amb motiu d’aquesta aventura. Justament apareixen “Catrinas” al capçal de l’article que jo mateixa vaig fotografiar a un dels mercats d’artesans.

El menjar característic del dia senyalat és el “pan de muerto”, una espècie de brioix ensucrat, de forma arrodonida amb una decoració que simula 4 o 6 ossos d’esquelet fets amb el mateix brioix. La temàtica segueix sent dels difunts, però amb toc d’originalitat i amb to divertit. També fan calaveres de sucre decorades amb molts colors lluents, seguint amb el seu punt de vista optimista sobre la mort.

Els mexicans van a visitar als seus familiars enterrats, fan l’ofrena, i no necessàriament ha de ser amb flors, sinó que ho poden fer amb menjar, tequila, el mezcal (beguda popular que té un cuc dins la botella), roba, objectes de la persona que ha mort, etc. Es presenta en forma d’altar i ha de ser molt representatiu per a la família, a més a més, predominant colors vius que reforcen aquesta visió optimista de la mort.

Tenen infinitat de tradicions abans i durant la diada dels difunts, encara que ara tan sols puc fer 5 cèntims d’algunes de les coses que fan el dia senyalat, però que sens dubte, arribats el dia 2 de novembre serà el dia clau per conèixer veritablement la tradicional festa, i com no, formar part dels costums dels mexicans.

El que si menjaré són els moniatos, o “camotes” com diuen a Mèxic!