Breus mirades al Nou Món (I)

Sens dubte, les comparacions són sovint odioses però, de tant en tant, necessàries i il·lustratives. Gairebé cada setmana podem sentir a algun representant polític que, amb to greu i fent ús d'una hipòcrita empatia, ens enuncia que, malauradament, les retallades socials que estan aplicant són doloroses, però necessàries. Les excuses són diverses per tal de justificar-les: l'administració s'ha fet càrrec de serveis que no podia mantenir, són mesures necessàries per reactivar l'economia, Espanya ens roba, estem seguint les directrius d'Europa etc. Verborrea sense fonament que únicament serveix per justificar la privatització d'uns serveis que fins ara eren, més o menys, públics.

La privatització directa o indirecta de serveis tan bàsics com la sanitat i l'educació al nostre país és una qüestió de voluntat política, res més. Per il·lustrar aquest fet m'agradaria fer referència a una altra situació de crisi, molt més aguda i devastadora que la que estem patint actualment als Països Catalans i Espanya, es tracta de la crisi que visqué la República de Cuba durant la primera meitat dels anys 90. Amb la caiguda del bloc socialista i l'aprovació de dues noves lleis que intensificaven el bloqueig comercial per part dels Estats Units (Llei Torricelli (1992) i Llei Helms-Burton (1996)), Cuba veié com més d'un 80% de les seves relacions comercials eren eliminades, i el seu PIB s'ensorrà gairebé un 40% en només 3 anys, un 40%! Arribats a aquest punt, hem de recordar que l'estat espanyol, durant els anys 2008-2010, el PIB caigué “únicament” als voltants d'un 4% i no compta amb cap mena de limitació externa a l'hora de comerciar amb altres països. Tot i així, aquí es privatitzen serveis públics essencials i a Cuba, no.

No es pot amagar que els anys 90 esdevingué un període de penúria per la societat cubana, la manca de recursos energètics (que, fins aquell moment, provenien fonamentalment de la URSS) generà un dèficit alimentari i de transport important. La impossibilitat d'importar peces de recanvi, materials de construcció i noves tecnologies. Evidentment, l'educació i la sanitat de Cuba també es veieren afectades per la crisi i el bloqueig: tecnologies que progressivament quedaren obsoletes i aparells mèdics que no es podien reparar, manca d'alguns medicaments, instal·lacions antiquades i mal conservades, etc. Però, malgrat aquesta lamentable realitat, les necessitats més elementals de la població estigueren en tot moment cobertes. En aquest sentit, cal destacar el manteniment d'un sistema d'educació i sanitat totalment públic i gratuït. Els cubans, en plena crisi econòmica, no van haver de pagar mai ni un centau per rebre atenció sanitària ni per cursar els seus estudis, ni tan sols els universitaris!

Per altra banda, fou necessària una remodelació del model agroalimentari amb l'objectiu d'evitar la fam, fet que s'aconseguí (si bé no es pot negar que hi hagué episodis severs de malnutrició) amb una distribució racional dels escassos recursos del país i un esforç per diversificar les plantacions cubanes, que fins als anys 90 estigueren molt centrades en productes d'exportació, com el sucre. Aquesta remodelació del sistema agrícola, que ha anat evolucionant fins a dia d'avui, ha comptat amb el reconeixement de diversos organismes internacionals, com l'UNICEF, que reconegué a Cuba, l'any 2009, com a únic país d'Amèrica Llatina sense desnutrició infantil o la FAO, que en diverses ocasions ha felicitat a la república caribenya per haver assolit els objectius d'eradicació de la desnutrició plantejats per l'organisme internacional. De fet, Cuba compta avui en dia amb un índex de subnutrició comparable al dels països econòmicament desenvolupats, menor a un 5%.

Per acabar, m'agradaria assenyalar un fet evident: és innegable que l'estat cubà està privatitzant. La crisi dels anys 90 va propiciar un seguit de reformes que obriren les portes a la privatització de determinats sectors econòmics que fins aquell moment depenien exclusivament de l'estat. Es permeté la creació de petits negocis i cooperatives, però, malgrat aquest procés, mai un servei essencial o una empresa estratègica quedà fora del control públic. És, com dèiem al principi, una qüestió de voluntat política i prioritats. Resulta terrorífic, però summament pedagògic, fer l'esforç d'imaginar quines serien les mesures que adoptaria el govern català o espanyol davant una caiguda de gairebé un 40% del PIB i del 80% del comerç... Que cadascú n'extregui les seves pròpies conclusions.