Temps per un mateix

Temps era temps. El temps que marquen les agulles d’un rellotge. El temps que marquen els rajos del sol des de primera hora fins a la nit. El temps que marca un abans i un després a les nostres vides, temps inoportú. El temps que és reflexa a les nostres mans, a la nostra cara, a la nostra memòria. El temps que marca moments irrepetibles, i que passa sense adonar-se. Temps que marca el creixement dels fills i la nostra maduresa en el camí. Temps que no passa mai, que és etern.

I és que el temps és massa valuós com per no aprofitar-lo, aixecar-se del sofà i emprendre camí, cadascú el seu, per suposat. Tinc clar que no hi ha dos camins iguals, ni dos itineraris iguals pel simple fet que no hi ha dues persones iguals. Les trajectòries i experiències dels altres són importants per aprendre, però mai tan influents com per deixar de viure en primera persona. Els errors dels altres no han de marcar els errors que hem de cometre nosaltres mateixos, poder traçar el destí personal amb les corresponents barreres a saltar.

El temps pot portar a victòries personals o professionals, depenen dels objectius de cadascú i del temps que ens hem marcat per aconseguir-les. Dedicar part del nostre dia a aconseguir-les no és pas una pèrdua de temps, és guanyar experiència, ensopegar les vegades que calgui i conèixer les nostres limitacions i capacitats. És simplement... autoconeixement.

Quan de temps dediques a escoltar-te? Quan de temps dediques a pensar en el perquè fas i desfàs? Per tant, et coneixes realment? Es tracta de raonar en veu alta, sense espectadors.

Si és més ràpid escriure sobre tu més adjectius negatius que positius, has de plantejar-te aquest autoconeixement. Trobar amb facilitat les coses bones que et caracteritzen ajuda a la teva autoestima, ajuden a ensenyar als altres que ets bo en determinades coses i, en aquelles dolentes, pretens treballar per canviar-les, propi d’algú que sí es coneix.

Cadascú pot triar el lloc, l’hora i el com dedicar aquest temps.

Passejar, fer excursions, llegir un llibre, escriure, la dutxa, asseguts davant de la platja, sortir a córrer, música, ballar, estudiant, al pati, prendre una copa de vi i un llibre, etc. No hi ha un únic moment personal, cadascú tria aquest espai de temps. Descartar la idea de què té a veure amb ser egoista o narcisista, es tracta d’un moment necessari per fer punts i a part, replantejar els camins triats i canviar el que no agrada per allò que si és satisfactori.

Costa molt entendre que pensar en un mateix no implica no escoltar als altres, que en cap moment deixem d’atendre els problemes que ens envolten o ajudar en moments difícils.

Personalment, tot i no parar de fer créixer el meu perfil professional, intento trobar aquests moments, trobar temps per pensar en el que puc fer encara, replantejar-me el meu futur, pensar bé en transformar barreres en oportunitats, canvis inoportuns en canvis que siguin bons en el meu itinerari, sobreposar els adjectius bons. Moltes vegades ho feia durant els meus viatges en tren, mirant per la finestra i raonant per dins, o davant una tassa de cafè. No és cap problema estar rodejada de persones i trobar aquest espai personal.

Aquells que teniu nens petits soleu consumir el 99,9% del temps en pensaments i patiments, però tot i així, és recomanable que trobeu un espai per ser vosaltres, crear un entorn de reflexió, relaxar-vos, alliberar estrès acumulat. Canviarà la vostra forma de rebre la parella i de rebre als vostres petits, tot això sense deixar de banda aixecar-se amb més força cada dia. 

Trobar temps per un mateix no deixa de ser una nova meta, com quan ens proposem fer dieta, anar al gimnàs, caminar, deixar de fumar, etc. Tothom vol començar l’any amb metes típiques, i pocs es plantegen trobar temps per un mateix.

Què és conèixer-se? És posar un punt al mapa que detalli “Vostè està aquí”, una aproximació realista sobre el punt de partida en el que estem, i el que hem deixat endarrere, de saber les nostres capacitats, competències però, també les limitacions.

Els que sí que han trobat el seu temps no han de ser considerats solitaris, persones estranyes, criticades per deixar de banda uns minuts certes obligacions mentre la resta sempre estan fent coses sense parar. No és el mateix que ser gandul o passiu, cadascú dedica el temps que necessita a aquest exercici.

Al cap i a la fi, no podem viure com a màquines. I tu, ja has trobat el temps per trobar-te a tu mateix?

afhpedagogia@gmail.com
Twitter: @caixa_dainas