Prosa de Sant Jordi

La princesa caminava arrossegant els peus pels carrers que tenien una lluentor de color daurat que descansava sobre les pedres dels murs; una lluentor que vestia les altes muralles fortificades del poblat. Tot just deixava al seu darrere un sol que perdia força i avançava tímid darrere les muntanyes. Travessà la riera des del pont, que portava un cabal silenciós obrint-se pas al llarg del poblat sense cap protagonisme.

El poble estava en silenci, però de sobte escoltà cops forts de les finestres que la feren sobresaltar. Tots tancaven les portes de fusta de la finestra amb esforç per acabar d’encaixar a la perfecció els taulons. Altres feien grinyolar els passadors de ferro per darrere els portals de les cases, amb la intenció d’estar segurs a dins la seva estança. La por regnava per tots els racons amb el pas de la princesa que avançava concentrada cap al seu destí.

En arribar a la plaça del poble s’aturava sobre una única llamborda, fent-se fregues als braços i amb mirada de preocupació a l’horitzó. Una rafega d’aire fred feia volar el seu vel, mentre una llàgrima baixava per la seva galta sense cap pressa. Ja aconseguia escoltar i notar els passos d’un drac gens compassiu, que tret d’ovelles i gallines, pensava gaudir d’un bon mos.

Ella seguia immòbil a la plaça, assolint la derrota d’aquell maleït sorteig que l’havia posat al capdavant. Notava la mirada del seu pare a l’esquena, el gran rei, que acompanyava a la seva filla des de la torre de vigilància del castell. Ella no va girar-se a mirar-lo, no estava disposada a quedar-se amb aquella imatge del seu estimat pare.

El drac es va fer lloc entre carrerons i torres fins a arribar davant la princesa. Amb una revolada d’aire amb la cua li aixecà els cabells rossos que encara brillaven amb l’últim raig de sol. Un somriure es dibuixava al rostre del drac, satisfet de la decisió del poble de deixar aquell fabulós entremès, un somriure que va accelerar el cor de la princesa.

La bèstia agafava empenta amb la boca oberta mentre la princesa tancava els ulls amb força i estrenyia fort els seus punys. Acostà les seves mans a la cara amb ànim de fer parar la bèstia.

La princesa notava ja l’alè del drac quan de sobte una gran ombra es va posar al seu davant. Al obrir els ulls, un cavaller armat cavalcava fent malabarismes sobre les dues potes del darrere del seu preciós cavall blanc. Ella desconeixia qui podia ser, però ràpid es fixà amb l’escut que vestia al cavall i s’adonà que  només podia ser Sant Jordi.

Va ser apujar el cap i veure la mirada del cavaller, que va ser gairebé impossible deixar de mirar-lo. Es va oblidar per complet del drac. Aquells ulls marrons de mirada intensa l’havien hipnotitzat i, això que no podia veure res més del seu rostre amb el casc. No havia sentit mai aquella atracció.

La princesa, fent cas a Sant Jordi, s’apujava el vestit fins als turmells per córrer a resguardar-se darrere una gran pedra, el que quedava del que havia estat la muralla abans de l’esbatussada de la cua del drac.

Nerviosa, no deixava de pensar en la valentia de Sant Jordi, i desitjosa de tornar a estar al seu davant per mirar de nou els seus ulls, i estar al seu costat.

Quan va veure que Sant Jordi per fi aconseguia clavar l’espasa al cor del drac, deixant caure a la bèstia als seus peus, va sentir una gran emoció. Mirava amb entusiasme com el cavaller feia cercles al voltant del drac sobre el cavall blanc. Mentre aixecava l’espassa amb gran honor, i  encara amb mostres de la sang a l’empunyadura, la princesa acudí corrents a honorar al cavaller. El poblat sortia de les seves cases cridant el nom del valent.

Sant Jordi tampoc podia deixar de pensar en la princesa. No va deixar de mirar-la en cap moment. Es van quedar un davant de l’altre, sense dir res, però alhora explicant tot el que sentien amb aquell silenci. La princesa va fer una carícia a la galta del cavaller, encara armat, sense que cap llautó impedís demostrar el seu amor per Sant Jordi. Ell només tancà els ulls per gaudir d’aquell petit moment.

El rei suplicava que acceptés la mà de la seva filla, però ell no podia, havia de marxar. Va ser el que més mal va fer-li a Sant Jordi, més que cap ferida del drac. Va haver de dir no a la princesa.

De la sang del drac començà a sortir un roser, que va deixar sorpresa a la princesa, mentre mirava com Sant Jordi s’ajupia per tallar-li una rosa. No va pensar que aquella flor era el principi i la fi d’aquell dia, però l’agafà amb tanta força que es punxà els dits amb les espines. Sens dubte, va doldre més veure’l marxar mentre es retrobaven les mirades dels dos per últim cop.

Aina Flores
Llicenciada en pedagogia
Nº de col·legiada 01528
@caixa_dainas
afhpedagogia@gmail.com