Sis notes personals -més d'ells que meves- sobre "El Setmanari de Vilanova i la Geltrú"

L’espai de La Unió Vilanovina ha acollit fa uns dies reunió de luxe periodístic per explicar el què va ser l’aventura breu però intensa del Setmanari de Vilanova i la Geltrú coincidint amb la desaparició del cubellenc que va ser-ne l’editor curiós, en Miquel Adrià.

Bienve Moya, Xavier Capdevila, Ramon Farré, Sixte Moral, Paco Escribano i Antonio Márquez van fer la dissecció d’aquella epopeia personal, periodística i cultural en temps de tantes incerteses.

Com ha deixat escrit a l’Eix Diari Sixte Moral –el més estudiós de la premsa local i de la ciutat ja aleshores-:

“A l’any 1976 apareixia el Diari de la Fira publicat durant els dies de la Fira de Novembre editat pel col·lectiu que després conformaria la redacció del Setmanari de Vilanova que apareixia de manera formal el 21 de gener de l’any 1977. La data no era casualitat, aquest dia el franquistes celebraven la “liberación”, a la seva manera també el Setmanari volia celebrar l’alliberament de la premsa amb una nova publicació que de manera no professional volia ocupar un espai en el panorama informatiu de la ciutat i volia també començar a informar de manera molt més crítica del que s’havia fet fins llavors”.

A la tertúlia de La Unió, titulada nostàlgicament “Mentre va durar va ser bonic...!” tots els ponents van aportar la seva nota personal:

Ramon Farré –el més jove, amb divuit anys en aquell moment, que al.lega memòria feble- : “El Setmanari va ser una publicació molt crítica, que fotia hòsties espectaculars, amb un estil mai vist fins aleshores a la premsa local. Jo hi vaig arribar després que el Diario de Villanueva publiqués mutilades dues entrevistes que jo havia fet a Raimon i a Manuel Gerena. Jo que sempre he pensat que el periodisme és un ofici que s’aprèn exercint-li, vaig topar amb una redacció al Setmanari on ningú mai em va dir què havia d’escriure: i així em vaig trobar escrivint des de cròniques del hoquei fins a la lluita antitèrmica. L’anarquia de la redacció, la manca d’empresa i els mals resultats econòmics van acabar amb el projecte. No recordo si al final vàrem decidir abandonar o ens van convidar a marxar”.

Xavier Capdevila –diuen que qui rebia les bronques escandaloses d'algun futur alcalde de Vilanova perquè coneixia què publicava el Setmanari i no feia res!- : “La del Setmanari de Vilanova i la Geltrú és una aventura que el temps ha mitificat i que neix amb alguns defectes greus. Per exemple l’elecció del nom de Setmanari per fer la punyeta a l’actual Diari de Vilanova que aleshores no es deixa encara així sinó Semanario. Tampoc va aconseguir tenir cap jerarquia a la redacció excepte la presència d’Esteve Molero que aixecava passions controvertides. L’empresa tampoc tenia cap línia ideològica, ni criteri ni objectiu més enllà de la figura de mecenes de Miquel Adrià. També hi va haver encerts: l’intent d’impulsar un projecte professional que naixia arran de la proposta de crear un consell editorial que es va oferir al propi Diario i el fet que el Setmanari volia ser una publicació de Vilanova i la Geltrú, catalana i compromesa en línia amb la referència periodística de proximitat molt pròpia de Catalunya com ho és la premsa comarcal, les ràdios i les teles locals i com ho han estat al Garraf i al Penedès publicacions com Regió 3, L’Hora del Garraf, Tothom, Crònica, La Comarca del Garraf etc...”

Paco Escribano –amb divuit anys també aleshores, confessa la seva preferència per vagarejar per la Rambla abans que anar a les reunions de la redacció-:  “Apart d’estudiar periodisme i, donada la meva joventut, tenia més interès en perseguir noies per la Rambla però amb el Setmanari vaig descobrir la sensació que hi havia un món per construir en aquell moment. D’entre les lliçons d’aquella experiència he après la importància de moderar l’entusiasme en tots els projecte de la vida. En concret, aquella aventura va representar per a mi el compromís amb Vilanova i les ganes de fer un país en un instant que tothom volia canvis. Això em va fer creure que el Setmanari seria un èxit, i em vaig equivocar”.

Bienve Moya –convençut d’aprofitar el Setmanari com a palanca d’activisme cultural a la ciutat- “Per a molts de nosaltres, especialment per a mi, el Setmanari va ser –més que una experiència pròpiament periodística- una eina més, una plataforma més per impulsar algunes lluites i transformacions socials i culturals que alguns perseguíem per Vilanova i que es van fer evidents en campanyes com la defensa del Pòsit, l’estàtua a Macià o la lluita antitèrmica”.

Antonio Márquez –el ninotaire autor de portades històriques i avançades al seu temps- “Malgrat tot, i en definitiva, tot allò que fèiem va ser sempre sense mala intenció”

@GrauXavier