La Verge de les Neus ha de sortir al carrer

Admetem, d'entrada, que el titular és sensacionalista i vol captar l'atenció d'algun lector. No voldria veure la Verge de les Neus al carrer, així com no voldria que les càmeres de la televisió local entressin al temple per retransmetre l'Ofici. Més que l'olor d'encens, ensumem una cert ferum a naftalina. L'excusa dels malalts es fa servir, també, per retransmetre de tant en tant la missa de Montserrat, o el culte dominical de la segona cadena de la radiotelevisió espanyola: si la meva salut fos precària o la meva edat provecta, trobaria a faltar moltes altres coses... És cert: molts voldrien la Verge de les Neus al carrer, i el president de l'associació de veïns de La Collada voldria un pal•li, mantilles i la Guàrdia Civil...

Aturem els focs d'artifici. Més que focs, són les piulades d'un neòfit i escèptic en la matèria. Reconec que l'amic Txatxi Gómez coneix les festes i tradicions molt millor que un servidor. Com dirien els clàssics: en sap un colló de mico. De tota manera, algunes de les seves afirmacions no les acabo de comprendre i m'agradaria rebatre-les amb esperit alegre i estiuenc, sense esmolar les eines ni concitar cap esgrima dialèctica. Fa massa calor per moure's en excés.

D'entrada li diria que l'adjectiu “popular” no li hauria de fer nosa. D'acord, una cosa és la púrria mafiosa i una altra aquella col•lectivitat d'un indret específic de la mediterrània que, com en els versos de Vicent Andrés Estellés, pateix, espera, té fam i set, calla i és paraula viva i amarga.  I vés que hi podríem afegir, de continguts.

Ben segurament, com subratlla en Joan Ignasi, l'eclosió de la figura del paborde coincidí amb una conjuntura en la qual tots els vents bufaven a favor i Pujol governava amb un peu sobre el país i l'altre a Andorra o camí de Suïssa.  Escric especulant, més que afirmant: és possible, doncs, que fos més fàcil obtenir grans patrocinis; que el pressupost municipal provés de ser més generós; que les entitats disposessin de subvencions més quantioses per invertir a la festa d'estiu. La maleïda crisi, que colpeja amb més crueltat i menys frivolitat altres àmbits, ha pogut passar factura. Seria versemblant, per aquest motiu, que la tasca dels pabordes s'hagi tornat més complicada i desagraïda (en el bon sentit de l'adjectiu: pel que fa als neguits que pot suscitar disposar de menys pressupost, o barallar-se amb els proveïdors, entitats i institució municipal per guanyar l'últim euro destinat a l'esdeveniment).

Els pabordes inverteixen durant tot un any una bona quantitat d'hores, debats i reunions per aconseguir que tot quadri i funcioni durant els últims dies de juliol i les primeres jornades d'agost. Alguns, els més ambiciosos, voldrien que la festa a la qual hi han contribuït amb la millor de les disposicions fos la millor; la més recordada de la història. D'altres, més discrets i continguts, hauran optat per conformar-se comprovant que durant aquells dies tothom s'ho va passar més o menys bé, sense problemes a destacar. Des de la total sinceritat: a tots ells i elles els hi hauríem d'agrair l'esforç de tot un any. Personalment, sóc agnòstic en la matèria: gairebé, un ateu. Matiso: no per la feina que desenvolupen, sinó pel seu simbolisme sobredimensionat. Al cap i a la fi, ni gosen d'independència total per planificar la festa (perquè la Sagrada Constitució espanyola en forma de Protocol de Festa Major marmori no permet fórmules rupturistes ni la rauxa punk), ni haurien de ser una aristocràcia vilanovina amb títol vitalici. I, per sobre de tot, tampoc no haurien d'esdevenir àrbitres amb dret de tempteig sobre les iniciatives de tantes altres entitats que voldrien fer de la Festa Major una festa de festes més polièdrica.

Sense entrar-hi gaire a fons, perquè no tinc totes les dades i manifesto d'entrada la meva supina ignorància pel que fa a la cultura popular vilanovina (fins al punt de no entendre ben bé per què estic escrivint aquest article), defensaria o veuria amb més bons ulls una manera d'administrar o gestionar la Festa Major semblant al Carnaval, organitzat en primera instància per la Federació d'Associacions pel Carnaval (FAC). Segurament, l'actual sistema d'elecció de pabordes no és el millor de tots; encara menys si resta supeditat a una decisió irremeiablement política. Ara bé, tot i que reconec que fóra positiu que els pabordes “voluntaris” tinguessin una certa experiència en l'organització d'esdeveniments o d'implicació en alguna entitat, i que valoraríem molt especialment que s'impliquessin en el teixit associatiu de la vila el dia després d'un 6 d'agost per tal que el seu “regnat” no fos només flor de deu dies, sí que em sembla prou saludable defensar el dret d'un vilanoví o vilanovina, VTV o acabat d'arribar, a ser paborde durant tot un any. El contrari suposa pura endogàmia, oligarquia. En definitiva: el govern dels millors col·locats a la graella de sortida, els que ja hi tenen un peu i mig a la gespa.

Acabo. Agraeixo l'homenatge, la reivindicació de la figura i els versos de l'enyorada Maria Mercè Marçal. Enguany el Convit a la Festa el farà Patrícia Gabancho: no podrien dissimular una mica?