#GràciesPujol

Si bé el títol pot indicar tot el contrari, la intenció d’aquest article és clarament marcat d’ironia, però, a la vegada, de constatació del canvi generacional de la societat catalana amb voluntat i sentit catalanista.

Difícilment pot negar-se que la generació predecessora d’aquells qui ja vàrem néixer en democràcia havia cedit l’esperit reivindicatiu i la trempera de la lluita social als seus referents polítics. Uns líders de la massa social quatribarrada esdevinguts tòtems inamovibles en pro de les garanties de democràcia i llibertat del poble català, la seva llengua i la seva cultura.

Aquesta generació ja havia lluitat quan va caler fer seu el carrer i durant prop de 30 anys participant del joc democràtic a les urnes (i el no menys català dret a criticar-ho tot) poc podien pensar que passarien de reservistes de la pàtria a la mobilització activa. Però el fet és que, moguts i motivats per incomptables raons, aquesta generació ha tornat a prendre la paraula tot unint-se a una nova generació que, empesa per la rebel·lia i l’inconformisme propis de la joventut, s’ha agafat de les mans per una causa comuna.

I aquest agafar-se de les mans no és tan sols la verbalització de les mobilitzacions ciutadanes (i pacífiques) de les darreres Diades Nacionals. És la superació de l’esquema dels tòtems. És haver assolit la plena maduresa d’un poble heterogeni que entoma la caiguda d’un referent i no fa trontollar la voluntat democràtica de la majoria de passar per les urnes. Els uns perquè ja varen lluitar prou per aconseguir votar com perquè ara se’ls llevi aquest dret inalienable a la democràcia. Els altres perquè ni coneixem ni volem ser còmplices per omissió de la major de les censures que pot realitzar un estat que diu sentir-se democràtic.

El cas Pujol ha posat a prova la societat catalana manifestament partidària al Dret a Decidir. Un bloc fet tant de catalanistes de socarrel a nouvinguts a postures independentistes. De l’esquerra catalana més reaccionària als catalanistes més i millor acomodats a la societat. Dels orfes socialistes catalanistes als convergents pujolistes.

La gran estafa moral a Catalunya de Jordi Pujol i Soley hauria pogut foragitar als adeptes que se sentissin desencisats per la caiguda del tòtem. Però no ha estat el cas. La nova societat catalanista ha entomat el cop amb el cap ben alt i no ha dubtat (ni en la pròpia CiU) que calia matar el pare en pro d’una voluntat global. Un sentit de globalitat que no entén de personalismes, sí de guies, però en cap cas persones que comprometen el procés a la seva biografia.

Estic gairebé convençut que el cas Pujol i la madura resposta del poble català ha causat estupor entre les posicions contràries (de Madrid però també a Catalunya) a la democràtica voluntat de fer una consulta popular. Tant que ara el missatge de la por se centra en presentar un escenari de manca de suport a la participació en la nova Via Catalana, la V.

El que havia de ser l’argument espanyolista definitiu per enviar un coet directe a la línia de flotació dels partidaris al Dret a Decidir ha resultat ser la prova del cotó de què quelcom està canviant en la mentalitat i fortalesa de l’heterogènia societat catalana d’accent catalanista.

Com en els més èpics episodis de triomf en el món de l’esport, la victòria té més valor quan més gran és l’adversitat a la que calia enfrontar-se. La suïcida caiguda de l’ex Molt Hble. President Pujol no ha fet més que constatar la maduresa i fortalesa del bloc sobiranista que no entén de tòtems ni de mites, de líders espirituals ni de personalismes. Entén del dret democràtic d’un poble divers amb una sola veu: VOLEM VOTAR.