Les entitats: estructures culturals a l'ull de l'huracà

No direm res de nou si afirmem que des de fa molts anys, fins i tot molt abans de la maleïda conjuntura de crisi, el moviment associatiu vilanoví ha sostingut com ha pogut gran part de la programació cultural a la capital del Garraf. Segurament està bé que sigui així perquè, al cap i a la fi, la ciutat l'hem de construir entre totes i tots, i hem de col·laborar de manera col·lectiva per mantenir la seva vitalitat. També a l'àmbit cultural. En aquesta part, doncs, no ens hi posarem gaire. Sí que ens agradaria reflexionar, però, a propòsit del paper que juga l'administració local en el moment de contribuir a facilitar que les entitats continuïn essent un dels motors més potents de la vida cultural vilanovina.

Tant els polítics del govern com els de l'oposició acostumen a presumir del paper de les entitats i en reconeixen la seva importància cabdal. A l'hora de la veritat, però, amb els pressupostos i la voluntat política sobre la taula, no tot acostuma a ser tan bonic. Anem per parts i permeteu-me un cert simplisme: la institució municipal elabora el pressupost de la regidoria de cultura amb recursos econòmics propis i d'altres arribats de diferents institucions públiques: Diputació de Barcelona o Generalitat de Catalunya bàsicament. Una part d'aquests recursos estan destinats a confegir una programació cultural dissortadament de mínims a l'Auditori o al Teatre Principal: d'octubre a gener i d'abril al juny; una altra porció d'aquest pressupost (que de vegades no és únicament de cultura, sinó que pot haver estat planificat per altres regidories: joventut o promoció econòmica) està destinada a les festes i la cultura popular, especialment Carnaval i Festa Major. Com dèiem, no tot es tan fàcil ni pot ser explicat d'una manera simplista, però convé deixar per escrit, perquè és de justícia, que l'administració municipal manté molts altres fronts oberts i no són pocs: biblioteques, suport a la creació, activitats al carrer, museus, etcètera. Una partida de pressupost, per molt migrada que sigui l'economia municipal, no són faves comptades i cal que ho tinguem sempre present.

De la mateixa manera, són moltes les entitats que contribueixen a omplir el calendari d'activitats culturals durant tot l'any. Algunes ho aconsegueixen amb recursos públics que complementen els propis sumats als patrocinis amb els quals el moviment associatiu dissenya les seves activitats. Altres entitats, fins i tot, proven de mantenir una certa independència i desisteixen de demanar cap ajut (de vegades sí: únicament logístic). Ja fa molts anys que el Foment Vilanoví programa presentacions de llibres, debats, concerts i obres de teatre a la seva seu. I també l'Ateneu Vilanoví; o La Unió Vilanovina que, des que va refundar-se inaugurant un nou local, confegeix una programació regular de conferències i presentacions de llibres. Altres entitats, com Can Pistraus, han fet un salt qualitatiu arriscant un xic més: enguany han estrenat un nou local i programat concerts de música en català i projeccions de documentals a un preu força assequible. Aquesta tardor, reprendran l'activitat...

Sigui a l'aire lliure, als seus locals o als diversos recintes de propietat municipal, el moviment associatiu persisteix programant activitats de gran o petit format algunes de les quals han esdevingut esdeveniments de referència que obren la porta a l'afluència massiva de visitants de la perifèria penedesenca o l'àrea metropolitana barcelonina. Ens referim al Faraday, que enguany evolucionà cap a una fórmula més professionalitzada amb el nom de Vida Festival; però també al Nowa Reggae, organitzat per Endimari, i festivals totalment gratuïts com El Tingladu (organitzat també per Can Pistraus) o l'Ateveu (a càrrec de l'Associació cultural Desperta!). Ben segurament, haurem deixat de banda unes altres iniciatives culturals endegades des del moviment associatiu que contribueixen a conformar un moviment lúdic i cultural que cada cop agafa més volada, com referíem anteriorment, coincidint amb el Carnaval i la Festa Major. Hem de ser molt clars, sense cap risc de confondre'ns: sense l'empenta del teixit associatiu, el Carnaval i la Festa Major serien fites impossibles de realitzar.

T'estimo, ets perfecta; ja et canviaré

L'actual equip de govern ha determinat com una prioritat a l'hora de bastir un nou model de ciutat que Vilanova i la Geltrú esdevingui una ciutat turística, oberta als visitants que, especialment durant els mesos d'estiu, gaudiran de la façana marítima i de tota l'oferta lúdica i comercial que s'ha volgut potenciar al seu entorn. Un altre dels vectors del pla de promoció econòmica de la ciutat passa perquè la vila actuï com a pol d'atracció empresarial a través d'un seguit de fires sectorials que atrauen també molt de públic de comarques veïnes. És una opció totalment respectable, evidentment, però també qüestionable en el moment que altres actius importantíssims de la ciutat no estan essent apreciats o valorats amb el mateix entusiasme. En el cas de les entitats culturals, les subvencions arriben tard i gairebé sempre a l'any vençut: és a dir, moltes entitats rebran l'any vinent la partida pressupostària destinada a l'actual exercici. Ens preguntem, després de tot, quan arribarà el moment en què tots els pagaments pressupostats es posin el dia, i si serà possible aquest fet. Ara per ara, l'administració municipal compleix a l'hora d'oferir la infraestructura tècnica: cadires, escenaris, casetes, bidons per la brossa. Però si parlem de diners, o no n'hi ha o n'hi ha molts pocs. A tot estirar, de vegades l'administració local i les entitats signen convenis gràcies als quals poden gaudir d'un equipament públic beneficiant-se del taquillatge (sigui l'Auditori o la Nau del Ferrocarril) sempre i quan el teixit associatiu se n'ocupi de pagar el servei de neteja, personal de sala, seguretat o similars; despeses que en la majoria dels casos esdevenen inassumibles econòmicament. Les entitats reaccionen a tal migradesa pressupostària amb fórmules imaginatives (plataformes de mecenatge o venda de marxandatge) i amb altres iniciatives que són força més habituals (patrocini de petits comerços locals i servei de barra de bar). Només així, i amb la col·laboració de desenes de persones en qualitat de mà d'obra mobilitzada que hi treballa de manera desinteressada, s'aconsegueix la consolidació de projectes culturals com els que acabem d'esmentar.

Però no tot queda aquí. En els últims temps, les entitats han hagut de suportar un altre obstacle que dificulta encara més la seva tasca i desanima per instants, per més que la reacció final sigui sempre positiva, a còpia de reafirmació en els projectes i d'un ampli suport popular. Ens referim a les pressions mediàtiques i veïnals que cerquen acabar amb la celebració de grans esdeveniments a les places públiques, encara més quan arriba l'estiu i aquestes activitats culturals, obertes al públic i gratuïtes, es desenvolupen durant un cert nombre de dies dificultant el descans dels veïns. Mal favor ens fem col·lectivament si optem per criminalitzar les entitats o enviar-les a l'ostracisme de la perifèria, com s'està fent darrerament per acontentar el veïnat emprenyat a canvi de buidar de vida i cultura els carrers del centre. Evidentment, l'existència d'una crítica constructiva a propòsit d'una determinada activitat és molt higiènica i també és obligatori que cada entitat estableixi mecanismes d'autocrítica amb l'objectiu d'aprendre a solucionar els inconvenients que, tot i ser transitoris, també existeixen i no cal amagar. Però també cal paciència i empatia amb unes entitats que, de mica en mica, van reforçant els controls sobre el soroll a les places i carrers que ocupen molts pocs dies a l'any. Un altre tema, relatiu als actes incívics, ens hauria de preocupar d'una manera més global en el moment en què, després de col·locar diferents WC portàtils a les cantonades properes, els més desaprensius continuen fent les seves necessitats a qualsevol paret. No obstant això, moltes crítiques sense fonament que obvien altres celebracions al carrer organitzades des de la institució municipal cauen pel seu pes. Les reaccions oportunistes que cerquen canviar d'ubicació un esdeveniment per estalviar-se el tràngol de les queixes veïnals o d'una recollida de signatures sempre impopular, poden acabar passant factura: amb entitats tocades de mort o enfrontades al govern municipal de torn. Tot és qüestió de proporcions. I de prioritats.