Parc del Garraf / Esportiu La Piscina. Amb l'aigua al coll

No cal avançar-nos als esdeveniments perquè encara resten unes tres setmanes perquè fineixi el període de preconcurs de creditors al qual resten sotmesos els dos equipaments esportius i AIE Parc el Garraf, l'empresa concessionària integrada per la Federació Catalana de Bàsquet i el Club Esportiu Vilanova. No obstant això, tot fa pensar que tenim una mala peça al teler agreujada quan la regidora d'esports Blanca Albà ha descartat la municipalització dels dos centres. La pròpia regidora ha admès públicament que la comunicació entre l'empresa i l'administració municipal és ara per ara molt poc fluïda: els responsables de la concessió, que mantenen dos fronts judicials més oberts amb l'ajuntament, acostumen a lliurar amb retard la documentació que serveix per radiografiar la situació econòmica de l'empresa en temps real. Tres mesos després i sense que s'hagi trobat cap via de solució per executar el pla de viabilitat, el govern de Vilanova i la Geltrú ha nomenat un interventor únic que fiscalitza els comptes d'una empresa que continua negociant amb Bankia el refinançament de la concessió.

Va ser durant els passats mesos d'estiu que la situació es va complicar del tot, atès que els treballadors havien deixat de cobrar les seves nòmines i es van endegar convocatòries de vaga i diverses mobilitzacions que reuniren monitors, administratius i usuaris. Els ànims dels treballadors dels dos complexos esportius s'havien encès després que un punt de l'ordre del dia del ple de dilluns 7 de juliol pretengués vincular el refinançament de l'empresa a l'aprovació del pla de viabilitat. L'equip de govern havia considerat que aquesta era l'única manera amb la qual l'empresa podia fer front al pagament de les nòmines dels treballadors atès que, segons el govern de la ciutat, el banc havia exigit aquest acord per obrir l'aixeta del crèdit. Vint-i-quatre hores després, la perplexitat dels treballadors s'incrementava perquè l'empresa, que havia deixat de pagar mesos abans les despeses d'aigua i llum, seguia sense pagar les nòmines dels treballadors als quals continuava utilitzant d'hostatges. L'equip de govern, no es pot d'una altra manera, havia quedat en evidència i superat per les circumstàncies.

La solució era tan sols un pedaç

La situació laboral dels treballadors de les dues instal·lacions esportives semblava normalitzar-se a finals de juliol un cop l'àmplia majoria del ple municipal havia aprovat la intervenció dels dos equipaments, la qual cosa constituïa tan sols un pedaç que permetia que poguessin cobrar les nòmines endarrerides i assegurava en principi el manteniment dels dos complexes esportius pels prop dels 6000 abonats que en fan ús. Restava, però, la part més important: desenvolupar el pla de viabilitat supervisat per una empresa de consultoria esportiva que havia de garantir el futur i la bona salut econòmica del Parc del Garraf i l'Esportiu La Piscina. El pla preveia, entre d'altres objectius, l'augment de la reposició i la bona qualitat del material esportiu; portar directament els serveis externalitzats (neteja); l'adquisició d'una estació productiva d'energia i gas natural (prèvia hipoteca); la substitució de les màquines cardiovasculars antigues; una nova sala de fitness i la millora de l'actual al Parc del Garraf; l'obertura de tres pistes de pàdel afegides a l'oferta existent; la contenció de la despesa en productes de piscina i neteja; la millora del control energètic; la reducció de les línies telefòniques i la negociació de noves pòlisses d'assegurança.

El referit pla de viabilitat incloïa un seguit de propostes que passaven pel cessament  de la direcció de les dues d'instal•lacions i la incorporació d'uns altres supervisors a un preu més reduït per tal d'estalviar un terç dels emoluments que fins ara rebien els directius que l'han col·locada a l'abisme. El propòsit del pla cercava també reduir les hores de treball del personal de recepció, comercial, fitness, manteniment, administració i coordinació dels centres. Val a dir que aquesta reducció ja s'havia produït anteriorment sense l'existència de cap pla de viabilitat i que, actualitzada, podia provocar l'acomiadament de gairebé 1/3 de la plantilla actual. Per últim, aquesta planificació de l'empresa consultora preveia la reducció d'un 15-20% de les nòmines dels treballadors, potser la part més sensible de l'engranatge conjuntament amb els usuaris, als quals se'ls havia d'apujar també la quota d'abonament. Algunes de les nòmines d'aquests treballadors, que ja havien estat precàries fins la implementació d'aquest pla de viabilitat, s'han anat aprimant encara més mentre les seves obligacions professionals continuaven essent les mateixes o es complicaven més, un cop reprès el calendari escolar.

La sensació que tenim, però, és que la improvisació a què ens han tingut acostumats ajuntament i empresa no és més que una fugida endavant mentre la bola s'ha anat fent gran fins que, tard o d'hora, arribem a una situació insostenible: això sí, passades les eleccions municipals. Les solucions són ben poques; de tan reduïdes podríem dir que fins i tot inexistents si, com dèiem a l'inici d'aquest article, el govern de la ciutat no té previst municipalitzar el servei o canviar l'empresa concessionària. Trobar una altra empresa que vulgui carregar amb l'administració d'unes instal•lacions que comencen a degradar-se a la vista de tothom i freguen la fallida tècnica sembla molt poc probable: una altra cosa hagués passat si els complexos esportius generessin beneficis. La roda del capitalisme és molt perversa, i en aquesta conjuntura fatídica tenim moltes possibilitats que tots acabem perdent.