Menys Gamba i més Blanc

Si comptéssim el nombre de visitants que passaren per la cita prèvia el 23 d'octubre a Blanc Barcelona, organitzada a l'antiga fàbrica d'Estrella Damm, i el públic que visità l'Auditori Municipal durant el cap de setmana del 14 i 15 de novembre o la festa Blanc Nit a la nau del Museu del Ferrocarril, sumaríem més de 1800 persones interessades en el disseny gràfic, l'aprenentatge i la creació de complicitats entre els estudiants, professionals i les empresses assistents al certamen coordinat per Raül Ramos i David d'Eboli. El format del festival es basteix a partir de diverses activitats relacionades amb el món del disseny des d'una òptica transversal i multidisciplinar. Al cap i a la fi, quan parlem de disseny no ens referim únicament a la tipografia, sinó també a la seva presència en el camp de la publicitat, la il·lustració, el so, l'interiorisme, la moda, el cinema o la indústria. En definitiva, disseny és tot allò que ens envolta: fins i tot, allò que ni tan sols copsem a primera vista. Durant dos dies, les diferents conferències, presentacions i masterclass han servit perquè dissenyadors destacats a nivell estatal i internacional presentessin les seves darreres novetats o s'endinsessin a desvetllar els secrets de les seves trajectòries professionals deixant a banda les egolatries,  tan habituals en altres gremis.

Un dels verbs que millor definirien la filosofia del festival és "compartir". Enguany, un dissenyador com Fernando Gutiérrez, tan desconegut pel gran públic i força més reconegut per ser el creador de la imatge de suplements com aquell El País de las Tentaciones -que revolucionà la cultura juvenil a finals del segle XX- ha visitat la nostra ciutat en el marc del festival. Uns altres dissenyadors, més joves i rupturistes, han presentat a Blanc les seves instal·lacions visuals a mig camí de la performance i les arts visuals. Caldria ressenyar també la visita de l'equip gràfic de la revista Mongòlia, referent immediat del periodisme satíric, rupturista i independent. Tot això ha generat a la vila tot un volum de públic, gent jove (entre 20 i 40 anys) que s'ha mogut per la vila, potenciant el comerç, els restaurants i també algunes places hoteleres amb els quals els coordinadors del festival han establert col·laboracions i descomptes. Els organitzadors de Blanc han subratllat que un 90% dels assistents ha vingut de fora de Vilanova, i un 30% de fora de Catalunya.

I el públic vilanoví?

L'assignatura pendent és la presència de públic vilanoví. Ara per ara Blanc encara no és profeta a la seva terra, una ciutat i una comarca en la qual podríem comptar per desenes les empresses i els autònoms dedicats al món del disseny. No obstant això, el convenciment i l'esforç del binomi Ramos/D'Eboli està ajudant a vèncer les resistències locals. De ben segur, els més suspicaços vam pensar ara fa tres o quatre anys que un esdeveniment com Blanc podia acabar reduint-se a un escenari de portes tancades, procliu a l'endogàmia o a l'esnobisme. La realitat, però, és una altra molt més diferent; allunyada dels prejudicis inicials. És cert que en un primer moment podia haver costat presentar a la ciutat un projecte del qual els grans mitjans de comunicació no se'n fan gaire ressò. Blanc ho va aconseguir l'any passat, atès que TV3 va cobrir el festival en el marc d'una edició en la qual allò que succeïa dins l'Auditori va generar un Trending Topic a Twitter durant la nit de dissabte. Ja sabem com va la cosa: si Televisió de Catalunya o La Vanguardia en parlen ja tindríem una feina feta que val tant, a efectes de recepció popular, com l'anunci de la Gamba de Vilanova a la contraportada del suplement dominical del diari Ara durant els mesos d'estiu. Segurament, caldrà molta més pedagogia i entusiasme a l'hora de continuar explicant en què consisteix Blanc, subratllar la importància que Vilanova guanyi la batalla de la perifèria amb un esdeveniment que mira d'allunyar-se del centralisme barceloní i trencar la barrera del prejudici d'una plataforma que defuig l'academicisme i se sent prou més còmoda en el terreny de la informalitat.

Els ideòlegs d'aquest projecte tan atrevit treballen de manera reduïda, distanciant-se de cap gran pretensió o de la temptació de fer del festival un modus vivendi. L'ambició passa exclusivament pels nivells de qualitat i discurs dels participants a cada programa d'aquest altaveu del disseny. El grup de treball tan sols s'amplia quan arriben els dies durs de feina a la tardor. De ben segur que, ara mateix, ja tindran sobre la taula un paper en blanc per començar a pensar l'edició de l'any vinent amb la intenció de tornar a sorprendre els assistents. Darrere del projecte, el patrocini d'una marca cervesera d'una certa entitat. Quant al suport econòmic i logístic de l'administració local, intuïm que deu ser prou suficient. Tot i així, també és cert que la complicitat municipal resta encara molt allunyada d'allò que el festival podria arribar a merèixer si entrem en el terreny fangós de la comparació amb esdeveniments en els quals la regidoria de Promoció Econòmica hi creu cegament any rere any sense acabar d'avaluar-ne els riscos o l'acceptació popular. De la mateixa manera, també podríem establir comparacions obligades si recordem l'actitud amb la qual el govern municipal ha rebut noves propostes culturals en les quals ha injectat una notable quantitat de diners des des d'un primer moment.

Tant se val, però. D'una manera discreta i sense cap polèmica, el festival Blanc ha arrelat a la ciutat i tot fa pensar que ho ha fet per quedar-s'hi.