Programació cultural vilanovina: una reflexió des del present

Des que l'equip de govern de Convergència i Unió assolí l'alcaldia de Vilanova i la Geltrú, una de les màximes que intentaren aplicar fou la de "fer molt amb molt poc", atesa la precarietat econòmica en què es trobaven les arques municipals. El pressupost municipal, cal repetir-ho amb insistència, consagra 1/6 de l'exercici anual a pagar crèdits i interessos a la banca. Però d'això ja hem discutit prou en altres fòrums.

Un dels departaments municipals que ha intentat adaptar-se a les limitacions pressupostàries ha estat la regidoria de Cultura, dirigida per la independent Marijó Riba. Com a professional de la gestió cultural, Riba ha utilitzat la seva experiència per farcir d'activitats uns equipaments culturals -Teatre Principal, Auditori Eduard Toldrà, Centre d'Art Contemporani La Sala- que corrien el risc de buidar-se per esdevenir grans mausoleus escassos de contingut: serveixin d'escarni els aeroports de Castelló o Alguaire, i l'edifici Neàpolis dels anys gloriosos del tripartit de les esquerres de debò: a cada municipi hi trobaríem un exemple.

A sis mesos mal comptats de l'esgotament del mandat de Neus Lloveras, la sort ha estat desigual. Quant a la programació estable de teatre i música, el Teatre Principal i l'Auditori Eduard Toldrà han acollit cada any una sèrie d'espectacles durant dos períodes diferents dividits entre els mesos d'octubre/gener i març/juny. Hom podrà argumentar que durant els mesos d'estiu bona part de la programació cultural a la ciutat s'organitza a l'aire lliure i que el teixit associatiu hi té molt a dir a l'hora de confegir aquesta part de l'agenda. I hi estarem d'acord. Igualment, també es podrà argüir que la pausa generada per la celebració del carnaval també és obligada. I aquesta explicació potser també podria ser comprensible, tot i que en aquest sentit sí que mantindrem alguna reticència. A grans trets i en definitiva, podrem comprovar que aquests equipaments municipals minimitzen la seva activitat durant la meitat de l'any tot i que, s'ha de dir, també obren les portes quan s'organitzen esdeveniments que tenen lloc fora de la programació estable o a propòsit de la programació adreçada a les escoles.

Durant l'any 2013, el Teatre Principal i l'Auditori van programar 51 espectacles concentrades gairebé sempre en cap de setmana i que acolliren 14.522 espectadors. Una de les grans paradoxes pel que fa als equipaments culturals de la ciutat és que la capital del Garraf no posseeix cap recinte amb un gran aforament, ni cap espai reduït (Círcol Catòlic a banda) en el qual es puguin programar espectacles de petit format. Segurament per aquesta raó els equipaments culturals "moren d'èxit" quan s'han programat espectacles mediàtics o aplaudits per la crítica que han esgotat la venda d'entrades deixant un públic potencial amb les ganes d'assistir-hi (sense que sigui habitual que es programi un segon passi el dia posterior, molt més assequible a efectes de contractació). Per contra, hem pogut comprovar com altres espectacles de menor repercussió mediàtica registraven una menor afluència de públic a les platees dels diferents equipaments culturals.

Cal felicitar la regidoria de cultura en el moment de reconèixer dues de les seves apostes centrals: els espectacles infantils i el suport a iniciatives teatrals i musicals sorgides des del món amateur o en l'àmbit de la creació genuïnament vilanovina. També pel fet d'obrir altres escenaris, com el vestíbul del Teatre Principal, el pati interior de Can Papiol o el castell de la Geltrú, per programar espectacles de petit format. Tot i així, resta molta feina per fer a l'hora d'obrir els espais amb més naturalitat per contribuir i potenciar l'apartat de creació o, més important encara, per estimular i fomentar entre la ciutadania l'habit d'assistir a espectacles culturals. Segurament, pensar la fórmula més adient serà tot un repte que requeriria més d'un mandat polític, però ens ho devem si volem fer de Vilanova una capital cultural amb majúscula, culta i plural.

Sobre el futur de La Sala

Ho hem escrit en altres tribunes (DVG, "La Sala: problema i solució?", 11-X-2012): si Vilanova i la Geltrú fos una ciutat amb uns equipaments culturals prou definits i compensats; si visquéssim en el millor dels mons i amb recursos pressupostaris suficients, potser sí que ens podríem creure l'aposta de mantenir un centre d'art contemporani com un indret de referència i vital culturalment per a la comarca. Però la realitat no és ben bé així.

En línies anteriors ens hem referit a l'absència d'escenaris de petit format on desenvolupar programar espectacles teatrals o musicals. Per la seva banda, el teixit associatiu de la ciutat fa molts anys que reclama un espai polivalent i autogestionat. A hores d'ara, cap govern municipal ha respost amb concreció aquesta demanda històrica quasi secular. Per contra, tot sabent que les perspectives antagòniques i les comparacions sovint poden ser massa feridores, comprovem que La Sala obre en horari d'hivern de dimarts i divendres (18 a 20 hores) i durant els caps de setmana (dissabtes: 11-14h, 18-20 hores; diumenge, 11-14h) i la recepció per part del públic (inauguracions i visites col·lectives a banda) és  molt deficient. La clau passa per visitar el centre d'art contemporani un dimecres qualsevol, a les set de la tarda, i valorar quants visitants s'hi poden comptar. Tot i que la rehabilitació i recuperació d'un equipament emblemàtic com La Sala va ser tot encert i hom podia pensar que aquest espai podia esdevenir un vaixell insígnia pel que fa als equipaments culturals de ciutat, ara per ara dubtem molt de la seva viabilitat (o popularitat) com a espai d'exposició d'art contemporani. Òbviament, cal remarcar-ho, no bandegem les arts plàstiques ni la creació artística contemporània. Faltaria més!: l'exposició "Ricard Terré (1928-2009). La meva fotografia" és una delícia tot i la seva temàtica impactant. Simplement qüestionem el seu emplaçament.