Podrà Podemos?

Pablo Iglesias va començar amb mal peu la seva primera visita a Catalunya com a nou secretari general de Podemos. En un acte multitudinari que acollí més de tres mil persones al pavelló d'esports de la Vall d'Hebron, Iglesias inicià la seva intervenció referint-se subtilment -però sense segones interpretacions- a l'abraçada entre Artur Mas i el diputat de la CUP-AE, David Fernàndez, el vespre del 9-N tot celebrant l'èxit de la consulta: "No he vingut a Catalunya a prometre res a ningú. No em refio dels polítics que van fent promeses. Però sí que us prometo que no em veureu mai fer abraçades ni a Rajoy ni a Mas". La declaració del líder mediàtic de Podemos era, en realitat, una resposta a una carta oberta que la CUP adreçà a Iglesias coincidint amb la seva arribada a Barcelona; una missiva publicada en un to cordial i a tall de salutació en la qual la candidatura de l'esquerra independentista emplaçava el dirigent de Podemos a comprometre's de manera pública amb la celebració d'un referèndum d'independència de Catalunya.

És una llàstima. Pablo Iglesias és un líder polític més que no ha acabat de copsar què és Catalunya i en quin context ha emergit amb un convenciment sense precedents això que anomenem dret a decidir: exercir el nostre dret a autodeterminar-nos com a poble. I encara pitjor. Allò que ens decepciona encara més d'Iglesias que en el seu dia no dubtà a saludar Felip VI o el jutge Baltasar Garzón és que ha estat mal assessorat pels seus companys i companyes de partit, per Podem a Catalunya. Pensàvem, i érem molt ingenus, que aquest cop no ens faria falta explicar que Catalunya no és Artur Mas, ni Convergència i Unió; que des d'aquest racó de món som moltes les persones i els moviments socials que treballen a les institucions i al carrer des de fa dècades per regenerar políticament i econòmica aquest país. I que ho fan des de molt abans que Iglesias i companyia prediquessin una altra manera de fer política a les tertúlies televisives i trobessin la pedra filosofal per fer d'un experiment universitari un partit de masses que acabarà canviant les dinàmiques polítiques de l'Estat. Per aquest motiu, sap molt més greu la diatriba calculadíssima d'Iglesias cap a un diputat que ha plantat cara als Mossos d'Esquadra rebent 23 cops de porra i que amenaçà a cop de sandàlia el gàngster Rodrigo Rato. Ben aviat coneixerem les raons d'aquesta resposta airada; per quin motiu Iglesias va incloure Fernàndez com un membre més de la casta pel simple fet de tenir un discurs basat en la llibertat nacional dels Països Catalans. Els líders visibles de Podemos deuen de tenir dades, elements estadístics que els va empènyer a arriscar tant en el seu discurs a la Vall d'Hebron. De crítiques, les hauríem d'acceptar totes si són argumentades. De lliçons, però, cap ni una.

No caurem en l'error de carregar-nos Podemos de bon inici, d'escrutar aquesta nova formació política amb la mateixa bel·ligerància cínica que ha utilitzat el bipartidisme espanyol per contrarestar mediàticament i política l'emergència d'aquest nou corrent polític. No ho farem perquè existeixen moltes agrupacions locals arreu de l'Estat que, com els moviments socials del nostre país, porten molts anys a peu de carrer, treballant als municipis i els barris. Tots ells mereixen el nostre respecte, la nostra confiança. No obstant això, caldrà destriar el gra de la palla; fer fora els "cigrons negres" a què es referia Iglesias i assenyalar-ne totes les contradiccions sense amagar tampoc les nostres reticències. Raons en tenim: primer canviaren un discurs innovador d'arrel marxista i anticapitalista per un de força més moderat per no atemorir les iaies ni els senyors d'ordre. Ni tampoc la Borsa, o l'elit empresarial. Segonament, pel que fa a la conjuntura política catalana, defensaren el dret a decidir per després vindicar una reformulació de l'Estat espanyol que inclogués un canvi de model de relació entre Espanya i Catalunya: és a dir, si hem de canviar Catalunya hauríem de passar novament per Madrid. Nihil novum sub sole.

Podemos a Vilanova i la Geltrú

O hauríem de dir Podem? Ara per ara, el cercle local vilanoví constituït després de les eleccions europees del mes de maig acostuma a utilitzar la llengua espanyola en el disseny dels cartells i en les seves comunicacions a les xarxes socials. Els primers passos foren confosos i ideològicament heterogenis: ni es reivindicaven de dretes, ni tampoc d'esquerres. Malament, rai. Durant els últims mesos s'han anat reunint en espais d'entitats i centres cívics municipals. Han recorregut bona part dels barris de la ciutat. L'assistència de públic ha estat prou nombrosa: cada reunió ha acollit un mínim d'una cinquantena de persones, la qual cosa esdevé un aspecte francament remarcable en una ciutat com la nostra. Atès que des de les plataformes virtuals es va decidir que Podemos no es presentaria a les eleccions municipals, atès que a hores d'ara no es podia garantir un currículum polític immaculat dels eventuals càrrecs electes i perquè es volia donar via lliure a grups locals que treballaven des d'una perspectiva política semblant, a Vilanova i la Geltrú s'ha creat fa poques setmanes una marca provisional anomenada Volem VNG el logotip de la qual identificarem ràpidament amb els cercles violetes de Podemos.

Es probable que Volem VNG aprofiti l'efervescència de Podemos i s'acabi presentant a les eleccions municipals. No serà, doncs, un moviment polític que porti un llarg recorregut d'activisme polític i social a la vila, sinó una plataforma que s'ha desvetllat fins i tot de l'abstencionisme tot seguint les aparicions televisives de Pablo Iglesias, Iñigo Errejón, Juan Carlos Monedero i companyia als mitjans de comunicació espanyols. Caldrà, però, que defineixin quin és el seu marc de referència política i cultural perquè, a hores d'ara, encara no ens ha quedat prou clar. L'arribada de Pablo Iglesias a Barcelona i l'animadversió amb la qual va tractar l'esquerra independentista, com si fos un enemic més de classe, ha estat un mal precedent; tot un error d'òptica política. Veurem.