L'humor és una blasfèmia

L'atemptat que va costar la vida a dotze persones i va ferir onze més en l'atac terrorista al setmanari satíric parisenc Charlie Hebdo ha contribuït a reobrir el debat sobre els límits de la llibertat d'expressió. Situem les coses en el seu context. Charlie Hebdo, una publicació setmanal que travessa greus problemes financers i que subsistia únicament gràcies a les subscripcions d'alguns pocs lectors, s'havia convertit en un símbol de la llibertat de premsa a Europa. El febrer de 2006, el setmanari francès publicà en senyal de solidaritat les caricatures de Mahoma de la revista danesa Jyllands-Posten, la redacció de la qual havia rebut amenaces de fanàtics islamistes per fer befa del profeta. L'any 2011, coincidint amb la publicació de nous acudits gràfics sobre l'islamisme radical, la redacció de la revista parisenca va ser atacada amb un còctel molotov que no va causar cap víctima però va incendiar l'edifici. Des d'aleshores, el seu director, Stéphane Charbonier, i alguns treballadors, feien servir protecció policial. Finalment, l'atemptat contra la revista Charlie Hebdo ha coincidit amb la publicació de Submissió, una novel·la de l'escriptor Michel Houllebecq, que en diferents declaracions ha expressat la seva islamofòbia. Al seu llibre, Houllebecq imagina una França colonitzada l'any 2022 i convertida en un Estat islàmic. Charlie Hebdo havia dedicat la seva última portada a l'escriptor francès abans de l'atemptat.

L'assassinat de 12 persones a París i les conseqüències que s'han derivat a partir de la fugida dels seus atacants, abatuts per la policia després de dos dies de setge, han col·locat els països de la Unió Europea en una situació de màxima alerta en previsió d'eventuals nous atemptats terroristes i ha suscitat la reacció dels principals moviments polítics xenòfobs a gran part d'Europa  alhora que han desfermat una espiral de declaracions en defensa de la llibertat d'expressió no exemptes d'un gran cinisme. Alguns columnistes ja han alertat que l'Estat Islàmic ja disposa de soldats disposats a assassinar dins del territori europeu, i que precisament els moviments xenòfobs hi coincideixen a l'hora d'interpretar amb la mateixa dèria rigorista les lleis de l'Alcorà. Alguns líders polítics insistien en què la resposta al sectarisme havia de ser la llibertat de pensament entesa com un dels valors suprems del món occidental. Mariano Rajoy, per exemple, transmetia a través d'un telegrama enviat al seu homòleg francès les condolences i el sentiment de solidaritat amb el poble de França i reivindicava “amb més rotunditat que mai” la llibertat de premsa. Fins aquí, les paraules protocol•làries i grandiloqüents.

Alguns exemples a l'Estat espanyol

La llibertat de premsa o d'opinió són conceptes molt reivindicats a l'Estat espanyol, una bonica declaració d'intencions que topa sovint amb obstacles i pressions ara per ara insalvables. No ens referirem a la dependència dels mitjans de comunicació, sotmesos al xantatge dels seus anunciants o creditors, perquè aquest article hauria d'esdevenir tot un assaig. No obstant això, sí que apel·larem a exemples no gaire llunyans en què els fonaments del poder han torpedinat la sagrada llibertat de premsa.

Per exemple la primavera de 2007, en què l'Audiència Nacional va prohibir la sortida al carrer de la revista El Jueves en la qual apareixia en portada una vinyeta dels prínceps d'Astúries fornicant. Els seus dibuixants van ser jutjats i condemnats. Fa molts pocs mesos, la mateixa publicació va sortir al carrer amb un dia de retard perquè el grup editor, RBA, havia pressionat per tal que la portada de la revista no es referís a l'abdicació del rei Joan Carles. El tema no es va tocar, i bona part de la plantilla del setmanari satíric va dimitir en un acte de coherència professional i dignitat col·lectiva. Podríem posar més exemples i mai no acabaríem. El pallasso Leo Bassi va rebre pintades d'amenaça i un artefacte explosiu al teatre on representava l'espectacle La Revelación en el qual Bassi criticava el dogmatisme religiós. L'espectacle de Bassi fou catalogat pel cardenal Antonio Cañizares, aleshores mà dreta de Joseph Ratzinger, com un atemptat contra la llibertat religiosa. I ens podríem referir també als últims anys de vida de Pepe Rubianes en què l'actor galaicocatalà va ser boicotejat per grups i mitjans de comunicació d'extrema dreta després que afirmés amb més gràcia i contundència que qualsevol de nosaltres allò que molts pensem: "la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás". Acabarem l'inventari de greuges fent referència al cas del guionista Jair Domínguez, denunciat per un presumpte delicte d'injúries a la Corona espanyola després de simular que disparava el rei d'Espanya al programa Bestiari Il·lustrat, l'octubre de 2012. Després que el guionista figuerenc fos vilipendiat des dels mitjans de comunicació de la ultradreta espanyola, i mesos després que Televisió de Catalunya retirés el programa de la graella i fes dimitir la seva directora, el jutge de l'Audiència Nacional Javier Gómez Bermúdez va arxivar la causa en defensar que Jair Dominguez utilitzava, ara sí, el seu dret a expressar-se amb insubornable llibertat.

L'Estat espanyol és un territori esperpèntic en el qual el ministre de l'interior és un fanàtic religiós que combrega pel matí i a la tarda atonyina els immigrants que pretenen saltar les tanques a Ceuta i Melilla. Jorge Fernández Díaz, que en seu dia comparà l'avortament amb ETA, ha estat l'instigador de la Llei Mordassa, aprovada per la majoria absoluta del Partit Popular el passat mes de desembre. Aquesta llei tipifica com a infraccions les manifestacions no comunicades davant institucions de l'Estat, o legalitza les "devolucions en calent" a la frontera del Marroc. Igualment, els articles d'aquest text legislatiu preveuen multar els enregistraments que recullin accions policials, l'ocupació d'entitats bancàries o l'organització d'espectacles públics eludint una prohibició o suspensió. Visca la Llibertat i Visca Europa.

En un dels articles més sentits, escrit en calent i publicat a El País el dia després de la matança a París, l'escriptor Javier Pérez Andújar defensava que els millors humoristes s'hi juguen la pell. Per això, aquest ofici és seriós i perillós. Quan es mata un humorista, continua Andújar, no és amb la finalitat que deixi de dibuixar o d'escriure, sinó perquè els lectors deixin de gaudir-lo. El terrorisme odia riure. I nosaltres afegiríem que les estructures de poder a l'Estat espanyol també odien l'humor: en el fons, odiar l'humor és odiar la llibertat.