Reflexions sobre els nous museus de Sitges

En els últims tres anys hem seguit atentament totes aquelles notícies que feien referència a les obres i als diversos aplaçaments de la reobertura dels museus Cau Ferrat i Maricel. Finalment, el passat 22 de desembre, després de 5 anys de romandre tancats al públic, es van reobrir amb la presència del President de la Generalitat, la Ministra de Foment i el President de la Diputació de Barcelona, entre d’altres autoritats assistents a l’acte.

El primer que cal constatar és que tant el Cau Ferrat com el Maricel estan millor que no estaven, un cop feta la reforma.

Una reforma que ha costat finalment 9,7 milions d’euros, 3,5 milions més del que en un principi estava pressupostat. En aquest increment cal comptabilitzar, entre d’altres coses, els 790.000 euros que es van haver de pagar a la UTE que realitzava la remodelació com a compensació per l’aturament de les obres durant quasi un any, la qual cosa endarrerí en gran manera l’acabament de la reforma, que estava previst per a finals del 2012.

L’Ajuntament presidit per Miquel Forns va incomplir clarament la legalitat, en permetre que les obres del nou projecte que variava el projecte original s’iniciessin sense que s’hagués atorgat la preceptiva llicència municipal. D’altra banda, Forns ha enganyat doblement i de manera flagrant a la ciutadania, ja que va afirmar que el canvi de projecte no comportaria un increment en la despesa (la qual cosa desmenteixen aquests 9,7 milions d’euros de cost final), i també va prometre que sotmetria a valoració pública la nova proposta (la qual cosa no ha fet en cap moment).

Tal com s’afirmava a l’editorial de L’Eco de Sitges del passat dia 19, a partir d’ara “Sitges disposa d’una oportunitat per tornar a brillar en el marc cultural de Catalunya. Superada la necessitat de diners per posar als museus a punt, ara ve el més difícil: projectar-los i utilitzar-los com es mereixen i pel potencial que poden arribar a oferir”.

Feta aquesta afirmació, que compartim plenament, voldríem fer un seguit de consideracions i reflexions sobre el tema.

És una oportunitat perduda –i també un error– que finalment no s’hagi construït la passarel·la exterior envidrada que contemplava el projecte original i que, al nostre entendre, hauria suposat un potent atractiu per als visitants, a més de convertir-se en un referent arquitectònic d’àmbit internacional. A més de protegir la façana, la passarel·la hauria comportat un increment d’espai expositiu. Que se n’ha fet d’aquella promesa de l’alcalde Forns de promoure un referèndum sobre el manteniment o la supressió de la passarel·la? Com diu la cançó: parole, parole, parole… Finalment fou eliminada per decret. Hom té la sensació que els que s’han erigit en “guardians de les essències”, han estat més preocupats pels aspectes culturo-museístics que no pas per apropar-se al públic.

Altrament, deixant de banda criteris tècnics i de seguretat, com ara l’entrada de costat al Cau, la renovació del paviment de la sala del Brollador o l’elevació del terra del primer pis, creiem que els filtres solars que protegeixen les obres del Cau Ferrat són excessivament espessos; tant que impedeixen de contemplar el mar, un dels principals valors del Cau des que va ser inaugurat el 1933. Ara, el mar ha desaparegut de la nostra vista, tot i que continuem escoltant-lo als nostres peus.

Un altre aspecte a millorar seria el de la llum, “molt focalitzada i molt poc tamisada”, com opinava encertadament Vicenç Morando al seu penúltim article “Vent del Cau. Capítol final” (L’Eco de Sitges, 19-12-2014, pàg. 7). Hi ha quadres, com el de Zuloaga (però també d’altres), que pràcticament no es poden apreciar pels reflexos que provoca la llum.

També estem d’acord amb el que diu el cronista sobre el veí Maricel: “Maricel ha perdut l’ocasió de ser quelcom més que un museu, però ara és un bon museu”. Un museu que s’ha revaloritzat gràcies a un discurs museogràfic abans inexistent i ara metoditzat (exceptuant la sala Gòtica), i que té el seu principal atractiu en la col·lecció d’Art de la Vila (l’antiga Pinacoteca), la qual s’ha enriquit amb diverses obres cedides per d’altres museus i institucions (si bé en alguns casos ha tingut un cost dinerari que no estava previst d’antuvi).

Malauradament, hi ha un revers de la medalla. En aquests dies de portes obertes que han seguit a la reobertura dels museus Cau Ferrat i Maricel, molts visitants han trobat a faltar peces cabdals que, actualment, estan cedides a d’altres indrets. El cas més notori és el del dos Grecos, dues peces que són inherents a l’esperit i a la història del Cau i al llegat de Santiago Rusiñol.

El dia de la inauguració, tant Les llàgrimes de Sant Pere com la Magdalena penitent amb la creu estaven penjades al seu lloc habitual, després de ser traslladades des de la Fundación Francisco Godia de Barcelona, on eren exposades des del 4 de desembre arran de l’exposició “El Greco. La mirada de Rusiñol” (juntament amb d’altres peces emblemàtiques del Cau com La morfina). Tanmateix, el dia 30 els dos Grecos van tornar a correcuita cap a Barcelona, on romandran fins al proper mes de febrer, amb tot el que això comporta quant a la conservació de les peces. Després, pel que sembla, la mostra viatjarà tambe a Palma de Mallorca i a Saragossa, amb la col·laboració de l’Obra Social La Caixa.

Per què s’han cedit aquestes obres precisament ara, quan hi ha hagut quatre anys per a fer-ho? Té a veure amb l’Any Greco? O té més a veure amb el fet que una de les dues comissàries de l’exposició “El Greco. La mirada de Rusiñol” és Vinyet Panyella, directora del Consorci del Patrimoni de Sitges? Ens mereixíem els sitgetans i les sitgetanes aquests buits a les parets el dia de la inauguració? Quant de temps trigarem a tornar a veure els dos Grecos, La morfina i d’altres peces penjades al Cau Ferrat?

No voldríem acabar aquestes ratlles sense esmentar la decepció que vàrem tenir quan l’Alcalde de Sitges, en el seu discurs del dia de la inauguració, no va fer cap referència, entre d’altres, ni a Jordi Baijet (antecessor seu al capdavant de l’Ajuntament), ni a Emili Hernández Cros (arquitecte autor del projecte) ni a Antoni Sella (anterior director del Consorci del Patrimoni de Sitges). Hi ha oblits que són imperdonables i que evidencien, una vegada més, la poca alçada política que té la nostra primera autoritat municipal.