L'Eixample de Mar: patrimoni arqueològic del segle XXI

En un acte simbòlic de comiat de les primeres naus de Pirelli celebrat la tardor de 2002, un seguit de persones brindaven amb cava pel nou futur de la multinacional italiana a la perifèria de la ciutat i, especialment, pel sorgiment d'un nou barri al cor de Vilanova i la Geltrú: l'Eixample de Mar. La premsa de l'època informava que aquest era el nom triat pels promotors del projecte urbanístic que havia de substituir l'Espai Pirelli i la nova denominació fou anunciada en un espectacle pensat per l'ocasió al qual assistiren un miler de persones. A l'alegre instantània en la qual les autoritats brinden pel bon futur de l'Eixample de Mar hi veiem Josep Piqué, en aquell temps Ministre de Ciència i Tecnologia; Felip Puig, aleshores Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya; i Sixte Moral, alcalde de Vilanova i la Geltrú entre els anys 1999 i 2005. Igualment, la celebració fou participada pel president de Garraf Mediterrània, Eduard Brull, i el president de Pirelli Cables i Sistemes, Xavier Cardona. Pocs mesos més tard, la primavera de 2003, el grup local del Partit dels Socialistes de Catalunya presentava durant la campanya de les municipals 20 propostes estrella per millorar Vilanova i la Geltrú i fer de la capital del Garraf una ciutat viva, amable i tranquil•la: la proposta número 6 contemplava el desenvolupament de l'Eixample Nord com una zona que generés residència, activitat econòmica i llocs de treball, combinant sòl residencial i sòl industrial. La proposta número 11, preveia la construcció de nous espais per a la cultura i, més concretament, un espai polivalent de capacitat mitjana per a la gent jove i un teatre-auditori a l'Eixample de Mar. Han passat dotze anys i tot just ens acabem de despertar per assistir a una realitat crua i desoladora. El nou segle s'endegà amb injustificada eufòria que acompanyà l'esclat de la bombolla immobiliària. A la nostra ciutat no hi podíem ser aliens, i la febre constructora de començament de segle ens ha colpejat als morros amb especial virulència. No n'hem après absolutament res, al contrari.

Un passeig per entendre-ho tot

Hom passeja actualment per aquella gran pastilla entre la via del ferrocarril i la façana marítima, en la franja d'espai que separa la Rambla Lluís Companys amb la Rambla de la Pau i pot copsar la magnitud de la tragèdia: la suspensió d'un somni meravellós que durà molts pocs anys. L'Eixample de Mar és, en realitat, el parc temàtic de la voracitat capitalista. Un desert inhòspit, sense gràcia i mancat de vida. Els esquelets dels edificis que han quedat a mig construir han hagut de ser coberts per malles protectores perquè amenacen amb degradar-se. Si no fos pel perill evident que suposa, seríem partidaris de fer d'aquests blocs de formigó un testimoni amarg; les runes del segle XXI acabat de començar esdevingudes Patrimoni Arqueològic de la Crisi: un exercici higiènic de memòria històrica.

El nostre passeig continua entre zones encara sense urbanitzar que han estat convertides en camps de futbol precaris o zones d'esbarjo pels gossos a tocar de la via del tren. Hem deixat de banda un pas sota el ferrocarril que uneix la Rambla Samà amb la Rambla Pirelli. En el moment de la seva reforma, els regidors de mobilitat “tripartits” no van contemplar la construcció de dos carrils pel pas dels vehicles. Els vianants que hi transiten poden trobar encara avui unes tanques provisionals que barren el pas a una sortida que donava a un aparcament que mai no es va acabar de construir. A hores d'ara, cap regidor del govern anterior ha respost per la construcció d'un dels ponts més estranys del món.

Arribem a la Plaça de la Mediterrània. Sota els peus, un pàrquing subterrani gairebé buit i en estat de deixadesa. No va ser fins la primavera de 2014 que el consistori va descobrir que l'aparcament era de propietat municipal, tot i que en el seu dia va cedir la gestió a Garraf Mediterrània durant un quart de segle. L'empresa havia estat controlada per Grup Qualitat, però ara és en mans de les entitats bancàries que van finançar l'Eixample de Mar. Situats al bell mig d'una plaça oblidada per tothom, podrem comprovar la immensa quantitat de locals comercials buits. De tots els negocis que un dia van obrir encoratjats per tanta previsió optimista, subsisteixen com poden uns grans magatzems de material escolar i d'oficina, una pizzeria i un parell de cafeteries. Poca cosa més. Aquella àgora de nova construcció que havia de bategar dinamitzant un nou barri ara és un lloc poc transitat, fantasmagòric quan arriben els vespres d'hivern. En realitat, el veïnat mai no va acabar d'arribar: són molts els pisos que tenen al balcó un cartell de venda o lloguer. Els diferents equips de govern municipal s'han esmerçat a trobar fórmules per generar activitat lúdica. Una fira d'artesania, un espai gastronòmic durant una de les edicions de la Fira de Novembre o algun concert. Flors d'un dia.

Encara no hem resolt un passat que ha esdevingut present precari i els partits hegemònics, els de la vella política, encara s'entesten a obrir el meló del futur. Hi insistim: alguns no n'han après absolutament res i tenen nom i diferents graus de responsabilitat: PSC, ICV, ERC, CIU i PP. Si tornem a la fotografia que descrivíem a l'inici d'aquest article, tot serà més fàcil de comprendre. La gran majoria de partits que han governat no han respost pel fracàs d'un Eixample de Mar en el qual resten un munt de parcel·les per edificar i, sense haver renunciat al vell somni d'una Vilanova amb més de 100.000 habitants, volen planificar el creixement de la ciutat a l'Eixample Nord. Com si no passés res i aquest nou barri al sector marítim fos una zona dinàmica, amable i plena de vida. Autocrítica zero: mentre maquillen el seu passat, volen hipotecar novament el futur.