Síndrome de l'emperador

Llegia una notícia aquesta setmana que segons un estudi d’experts estava augmentant cada vegada més els infants i joves amb tendència a imposar la seva raó i extorsionar als seus familiars amb l’ús de violència física i verbal, desenvolupant un caràcter dominant i dictador. Són, fins i tot, incapaços d’acceptar certes limitacions necessàries tant pel seu què fer diari com pel creixement maduratiu.

Aquest fet, que rep el nom de la síndrome de l’emperador, afecta famílies que viuen una realitat cruel entre l’estima i amor pels seus fills i la necessitat de plantar cara a aquest ser despietat amb el qual conviuen cada dia. Estan massa arrelats els records d’aquell nadó que un dia necessitava els braços i mans d’un adult per començar a caminar.

Resulta impactant que els familiars prenguin la decisió de fer front a la situació davant dels tribunals, quan la situació és tan agreujada que prendre accions legals contra el teu propi fill/a és l’única manera de parar-ho.

És coincident que tots i cada un dels infants i joves necessitin l’educació emocional i l’assoliment de valors, ja que fer ús de l’atac físic i verbal cap als altres és important treballar-la des d’ambdós punts clau per tal que aquesta síndrome es dissolgui o que no aparegui.

Per una altra banda, la por és un aspecte clau que pateixen les famílies i per aquest motiu no poden controlar la situació de violència que regna el dia a dia a casa. La incomoditat dins la convivència amb aquests joves i la inseguretat per falta de recursos i eines per la resolució de conflictes pot ser un altre punt a treballar per la millora.

Quins serien els consells clau per pares i mares?

Donar un “no” per resposta amb les corresponents explicacions que facin comprendre el perquè de la negativa; deixar la sobreprotecció de banda; partir d’una escolta activa de l’infant i el jove; capacitar-los per rebre crítiques i per l’autocrítica; com a responsables cal aprendre d’eines i recursos per la resolució de conflictes; treballar amb els fills/es la capacitat per assolir el fracàs i que coneguin de primera mà les conseqüències del seus actes, i com no, assumir-les.

Ja des de petits necessiten reconèixer les emocions i sentiments; tristor, por, ràbia, ira, etc, i posar nom i etiqueta a cada un d’ells. A més a més, cal practicar l’assertivitat, que res té a veure en dir el que un pensa sense tenir en compte la persona que escolta o d’imposar a crits un raonament.

Cal evitar fer petits “calaixos” de problemes i conflictes: poder dir allò que ens agrada i que no ens agrada de la forma més respectuosa en el precís moment que succeeix.

Han de ser conscients que no poden culpabilitzar als pares i mares de tot el que els passa i per tant, han d’assumir responsabilitats.

Recordem que no és una caça de bruixes, que els adults tendim a dir que és tot culpa del jove o infant, de l’adolescència i les hormones, de la falta d’ètica i valors actuals, però en això estem  implicats tots, des de l’escola  fins a la societat en tot el seu conjunt; val la pena que cadascú assumeixi el paper que té davant de la síndrome de l’emperador.

Aina Flores
Llicenciada en pedagogia
Nº de col·legiada 01528
@caixa_dainas
afhpedagogia@gmail.com