Sant Valentí, on és l'amor?

Totes les relacions tenen regles i normes que marquen allò que es pot fer i allò que no es pot fer. Passa en les parelles, entre pares i fills, a la feina...

Al tractar-se de normes individuals i particulars no estan escrites enlloc. Com sabem, doncs, que ens les estem saltant? Ho podem saber quan veiem la mala cara de l’altre, quan notem que s’ha enfadat. Sens dubte això és un senyal que hem fet alguna cosa que no hauríem d’haver fet. Aleshores, li preguntem què hem fet malament?

Cal anar amb molt de compte perquè ens podem trobar una resposta de l’estil “ja ho hauries de saber” perquè hi ha gent que pensa que això que no s’ha ni de preguntar, que s’han de saber per intuïció. M’agradaria que aquesta mena de persones m’expliquessin com podem saber la resta del món què els agrada; però també m’agradaria que m’expliquessin com saben el que m’agrada a mi i el que no, el que em fa enfadar, el que em ve de gust. Tenen una bola màgica? Jo no.

Endevinar les regles i els gustos dels altres té un cost molt car. Penso que és més pràctic que ens ho expliquem perquè no hi hagi lloc al dubte i sobretot perquè ningú ens digui “ja ho hauries de saber, és de sentit comú”.

Tot i així, encara que ens expliquem tot el que ens agrada i tot el que no ens agrada, podem dir que si un segueix totes les regles, gustos i normes de l’altre rep el seu amor? És això, doncs, l’amor? Estimar és fer tot el que li agrada a l’altre per evitar que s’enfadi i que tinguem conflictes? Estimar és no fer res que pugui molestar? Estimar és obeir?

Un nen vol jugar i espera que al seu millor amic li vingui de gust el mateix joc. Però resulta que no, que a l’amic li agrada un joc diferent. Ja hi som! Ja no és el meu amic perquè no li agrada jugar al meu joc. Us sembla un comportament infantil?

Quants pares i mares no han utilitzat un argument semblant? Quantes vegades hem sentit a dir que ser un bon nen o un bon fill és fer el que a mi m’agrada o el que volen els pares? I si juguem un joc diferent s’enfaden, es deceben o es distancien?

Ara que som adults, en les nostres relacions, ens ha retornat alguna vegada aquest pensament? Estimar és ser obedient als desitjos i normes de l’altre? Estimar és jugar al joc que li ve de gust a l’altre quan a mi no em ve de gust?

Preguntem-nos per un moment què passaria si l’amor no tingués res a veure amb satisfer els desitjos de l’altre. Quedeu-vos un minut en silenci pensant en això. Tu què vols? A tu, a què et ve de gust jugar?

Si no ho saps o la teva resposta et fa sentir malament, deixa que et faci una altre pregunta: què passaria si et digués que aquest sentiment de malestar te’l provoques tu mateix? Com et sentiries si et digués que per sentir-te bé no necessites l’aprovació de l’altre? Seria un canvi que et digués que en, en el fons, tot és a les teves mans, que tu ets el protagonista?

L’origen del patiment són els pensament que no tenen a veure amb la realitat. Quan el nostre pensament no està d’acord amb allò que és, sentim dolor i patim. Això és el que passa: el pensament “estimar és obeir” no és real perquè estimar és una altra cosa. El pensament “estimar és evitar el conflicte amb l’altre” no és real perquè estimar és una altra cosa.

A vegades, som obstinats i tossuts i esperem que els altres canviïn. Si faig això, si cedeixo, si sóc tal i com vol que sigui...potser canviarà. No, “estimar no és obeir, no és cedir, no és trair-se un mateix.” Enganxar-nos a aquest pensament no ens fa bé perquè la realitat va per una altra banda. Així no aconseguirem res més que no sigui patiment.

Podem revisar aquesta visió dolorosa de la realitat, canviar aquesta creença per una altra. Potser si amb suport i treball comencem a pensar que estimar és acceptar l’altre amb tota la seva singularitat i diferència, començarem a actuar de manera diferent. Potser si amb suport i treball comencem a creure que estimar és respectar, començarem a canviar. Segur que aleshores ens allunyarem de relacions tòxiques i començarem a estimar-nos i a ser estimats.