Aferrats a la menjadora

Roda el món i torna al Born. Tot segueix igual. O a la manera de David Fernàndez, periodista i activista abans que fos polític, plou sobre Millet. Ja no ens emboliquem tant amb el paper de diari i cada dia és més necessari oxigenar-nos amb el material periodístic que ens ofereixen projectes alternatius com Crític. Fa molt poques setmanes, aquest nou mitjà de comunicació de cuina lenta i reposada dedicava un extens reportatge a la multiplicació dels pans i els peixos de la Diputació de Barcelona. El miracle el paguem tu i jo, i són uns quants els beneficiats. La intenció primera era escriure que els beneficiats eren pocs, però hauríem faltat a la veritat: la menjadora és generosa i ara per ara no té aturador.

Centrem-nos. En un article publicat el 27 de gener, el periodista Marc Font informava que la Diputació de Barcelona s'ha convertit en una via silenciosa indiscreta per finançar partits polítics. El curs passat les formacions es van repartir 620.000 euros en subvencions proporcionals al seu pes polític, i el pressupost destinat als càrrecs de confiança va augmentar de 2,5 a 3,4 milions d'euros entre 2010 i 2013. La Diputació de Barcelona no és una institució qualsevol, sinó la tercera en importància després de la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona. El seu pressupost actual és de 811 milions d'euros, una bona part del qual hauria d'invertir-se en oferir suport tècnic i logístic als municipis de la demarcació barcelonina. Les àrees competencials de l'administració provincial i les institucions municipals són sovint difuses. En les últimes tres dècades, i encara avui, en què es predica que les administracions públiques molt sovint solapen les seves competències duplicant plantilles i pressupostos, ningú no ha dedicat un sol minut a aturar el desgavell i redreçar la situació. Ben al contrari, la sagnia continua i molts se n'aprofiten.

La Diputació de Barcelona és, per sobre de tot, un oasi de placidesa en el qual no existeix la disputa política. El pressupost de 2015 s'aprovà el passat mes de novembre en una sessió extraordinària amb el suport de CIU, PSC i ERC, i l'abstenció de PP i ICV-EUiA. Cap partit hi va votar en contra. De fet, el soroll arribà tant bon punt començaren a emergir els primers casos de corrupció lligats a l'organisme provincial: un vicepresident condemnat, dos coordinadors generals imputats per malversació de fons de l'Associació Catalana de Municipis i pel cas ITV, respectivament; l'enfonsament de Catalunya Banc, l'entitat financera fundada a instàncies de l'administració provincial o l'escàndol dels sobresous o "motxilles", que la institució va repartir per decret des de 2004 i durant set anys entre una cinquantena de representants públics per garantir que els càrrecs de confiança i caps de servei cessats de les seves responsabilitats i que continuessin treballant a la Diputació mantinguessin el sou antic durant una dècada, perdent un 10% de la seva retribució inicial durant cada any fins equiparar el sou d'acord amb el nou nivell laboral adquirit. Remor de fos persistent i omertà.

Un oasi sense debat

Ho diu tothom i ningú no ho resol. La diputació provincial és un cementiri d'elefants, un espai exclusiu en el qual col·locar càrrecs electes que han perdut representació política en una altra institució, generalment als municipis; una recompensa de luxe en agraïment als serveis prestats. Després de les eleccions municipals de maig de 2011, el president de la diputació Salvador Esteve va fixar en 47 el màxim de càrrecs de confiança que podia contractar la institució. El desembre del mateix any es va modificar el límit, fins arribar als 65. Aquell espai d'hegemonia socialista que confrontava la voracitat del pujolisme durant els alegres anys de les vaques grasses ara és una institució en la qual el poder estar més repartit. També les retribucions, gràcies a les quals una part important dels polítics del ple han declarat tenir-hi una dedicació exclusiva tot i ser, alguns, alcaldes a les seves ciutats: dels 51 diputats provincials, una trentena ha declarat tenir-hi una dedicació exclusiva i 14 ostenten l'alcaldia d'un municipi.

Aquest és el cas de Ramon Riera Bruch (CIU), alcalde de Torrelavit i diputat delegat de turisme, que renuncià al sou municipal per cobrar de Diputació de Barcelona 5.967,60 euros bruts mensuals en 14 pagues. Entre els polítics penedesencs amb sou a càrrec de la Diputació hi destaquen Rafael Roig (PSC), regidor de Sitges i diputat adjunt a la vicepresidència quarta de l'ens provincial (5.967,60 euros) o la vilanovina Teresa Llorens, consellera nacional i número dos del PSC vilanoví en disputar les primàries a Juan Luís Ruiz. Llorens ostenta un càrrec de confiança com a coordinadora de la vicepresidència quarta, i per aquesta funció percep 95.000 euros anuals.

La paradoxa és esfereïdora. Quan arriben les cites electorals la totalitat dels partits apel·len a  conceptes com regeneració democràtica, transparència, desafecció i redimensionament de la vida política. Paraules buides de contingut si no es practiquen. L'experiència fins al moment ha estat una altra. Els grups polítics hegemònics que han acaparat el poder han repartit el pastís a conveniència amb recursos públics amb una opacitat absoluta. A la Diputació, l'absència de debat és notòria. Les decisions de caràcter executiu i tècnic són resoltes en plens de curta durada pels quals els diputats sense dedicació exclusiva cobren 1640 euros de dieta. O 460 més, si assisteixen a comissions específiques. L'acarnissament ha estat total: com que tothom hi participava ningú no hi posava massa cura dissimulant o guardant les formes. No podem parlar de saqueig, però sí d'abús infame. Quan hom entén la política com una professió pot topar-se amb una realitat ben cruel: foragitada del poder a còpia de vots per part de la ciutadania. Sabedora que al carrer fa molt de fred, la classe política hegemònica des de la constitució dels ajuntaments democràtics fins a l'actualitat ha dissenyat un aixopluc, una trinxera des de la qual defensar-se com a bona supervivent:  ahir vas ser regidor del teu municipi, avui ets càrrec de confiança al poble veí, demà seràs càrrec de la diputació i, quan no tinguis cap més lloc on caure, et reservarem un càrrec al partit fins el dia que et jubilis. Pels segles dels segles, si no ens hi posem...