De l'Operació Chacal als nostres dies

La nit del 9 de gener de 2006 alguns periodistes de la ciutat van rebre una trucada anònima. Calia que estiguessin alerta i preparats perquè, durant la matinada del dia 10, un dimarts al calendari, hi hauria en gran enrenou a Vilanova i la Geltrú. Un d'aquests periodistes rememorava no fa gaire temps que ni tan sols la policia local havia estat avisada per precaució, no fos cas que una acció mal mesurada entorpís una operació policial de molta envergadura. Un parell de professionals dels mitjans de comunicació locals van fer guàrdia durant la nit: l'un controlant l'entrada de vehicles procedents de Barcelona, i l'altre imitant la mateixa tasca tot vigilant l'arribada de furgons policials per la carretera de L'Arboç. A trenc d'alba, una unitat mòbil de Televisió Espanyola (TVE) restava aparcada en les immediacions del barri de Sant Joan a l'espera que s'endegués a la ciutat la denominada "Operació Chacal".

I així va ser. Desenes de cotxes de la Guàrdia Civil i furgons de la Policia Nacional van tallar els diferents punts d'accés a la ciutat amb centenars de cossos policials armats a peu de carretera. El trasbals de moltes persones que agafaven el cotxe per sortir de la ciutat o adreçar-se a l'estació de la Renfe camí de la feina va ser enorme, dels que fan època. Les emissores de ràdio en començaven a parlar i els SMS especulaven sobre les raons de tanta presència policial. Als barris de Mar, Sant Joan i a la Geltrú s'havien practicat diverses detencions en habitatges, locals i comerços per desmantellar una cèl·lula islamista que, presumptament, pertanyia al Grup Islàmic Combatent Iraquià i s'encarregava de captar combatents per enviar-los a l'Iraq al servei d'Al Qaeda. L'operació era simultània a d'altres ciutats com Sant Boi de Llobregat, Madrid i el País Basc, i el record dels atemptats de l'11 de març de 2004 a Madrid era aleshores molt recent. Els especialistes internacionals assenyalaven que la cèl·lula vilanovina feia propaganda salafista, i consideraven provat que havia reclutat un suïcida que va immolar-se a Nasiriya, el novembre de l'any 2003, causant la mort de 19 italians i 8 iraquians. Després de les detencions i dels primers interrogatoris, la policia havia acumulat abundants proves que semblaven corroborar els delictes d'integració en organització terrorista, falsificació de documents públics i oficials, tinença d'armes i substàncies explosives i tràfic de drogues pels quals havien estat detinguts i imputats pels jutges de l'Audiència Nacional i els agents del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI).

Mentre la policia i els mitjans de comunicació generalistes posaven el focus de la sospita sobre la comunitat musulmana de la ciutat, de mica en mica s'articulà un moviment de resposta. Quatre dies després de la gran operació policial, unes tres-centes persones es van manifestar en solidaritat amb els familiars dels detinguts i en favor de la no criminalització d'aquest sector de la població. Entre els familiars s'hi trobaven persones perfectament arrelades a la ciutat, que criticaven la coincidència de l'operatiu policial amb la festa del sacrifici. El col·lectiu musulmà comptà de bon inici amb el suport d'un moviment social creixent vinculat a l'Assemblea de Joves de Vilanova, Endavant, l'Assemblea Amazic i la CUP, acabada de constituir a la ciutat i encara sense representació institucional. Navegaven contracorrent d'una opinió publicada amb ganes de carnassa i d'una extrema dreta que covava els ous del racisme i la xenofòbia. El temps, al final, els hi va acabar de donar la raó.

El gener de 2010, el jutge de l'Audiència Nacional Javier Pérez Bernúdez va condemnar  els cinc detinguts a Vilanova amb penes que oscil·laven entre els cinc i els nou anys per col·laboració en una organització terrorista. La sentència condemnatòria recollia que el líder del grup detingut a Vilanova va ajudar un dels  autors materials dels atemptats de l'11-M en la seva fugida facilitant-li diners i un passaport fals. Els magistrats també van destacar el paper d'un altre dels detinguts, que treballava de carnisser i era un líder destacat de la comunitat musulmana vilanovina. Un any després, el Tribunal Suprem va absoldre per manca de proves els teòrics “terroristes” detinguts a la ciutat i demanà a la fiscalia que s'investigués si algun dels detinguts havia patit maltractaments durant els successius trasllats policials. Tot quedà en un no-res, amb desenes de famílies marcades per la presó de persones innocents i una comunitat musulmana criminalitzada, víctima dels prejudicis i la xenofòbia.

Vilanova i la Geltrú. Cinc anys després.

Fa una setmana, el ministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz va aprofitar una operació contra el terrorisme gihadista efectuada a ciutats com Terrassa, Sabadell, Barcelona o Sant Quirze del Vallés per suggerir en una entrevista a Catalunya Ràdio que les mesquites més radicals del país, on es predica la doctrina salafista, estan situades a ciutats com Salt, Reus, Torredembarra o Vilanova i la Geltrú. La ciutat i, més concretament, la comunitat musulmana, tornava a estar assenyalada pel focus de la sospita. Alguns mitjans generalistes van saltar-se els codis deontològics de la professió i  van colar-se en les immediacions de la mesquita situada a la perifèria de la ciutat i van fer una connexió en directe en què tornaven a relacionar islamisme i salafisme.

Tot i la reacció immediata de Neus Lloveras, que acusà el ministre Fernández Díaz de ser un irresponsable en crear una alarma social innecessària i odi entre la població, el mal ja havia estat fet. Cal aplaudir la decisió de l'alcaldessa de posar-se al costat de veïns i veïnes, treballadors i treballadores de la nostra ciutat, que pateixen els embats de l'odi, el racisme i -sovint- de la misèria.

El gest de Lloveras contrasta amb l'actitud del grup del Partit Popular de Vilanova, que durant els dies en què la tempesta mediàtica tornà a posar Vilanova i Geltrú l'agenda de la sospita, callava com si la cosa no anés amb ell. No fou fins l'últim ple municipal celebrat dilluns passat que Santi Rodríguez maldà per rebaixar de mala manera les paraules del ministre assegurant que Jorge Fernández Díaz no havia criminalitzat la comunitat musulmana de Vilanova i la Geltrú. Les paraules del regidor popular van ser, però, molt poc convincents i purament cosmètiques. Per sortir del pas. Sort que en tenim, de la memòria, per destriar entre una població sensible i solidària i una altra que atia la llavor de l'odi des de les institucions.