Males Herbes, nous punts de vista

Males Herbes ja ha demostrat en poc temps unes quantes coses: que els projectes editorials encara tenen esperança; que hi ha autors joves i encara desconeguts que mereixen altaveus literaris; que hi ha altres escriptors i altres literatures a banda dels carrils ja coneguts; que es poden fer bons llibres encara que siguin verds i petits; i que es pot publicar ciència-ficció en català de qualitat. Segurament en demostraran moltes més. Jo els desitjo molta sort.

Ricard Planas, un dels editors de Males Herbes, va aplegar divendres passat alguns dels autors de Punts de Fuga en la presentació del llibre a Vilanova i la Geltrú. Val a dir que la quota vilanovina és nodrida i prometedora, encapçalada per un mestre del gènere, Antoni Munné-Jordà. I Planas, com a bon editor que vol tenir cura de les seves criatures, va voler deixar clar des del minut u que Punts de Fuga no és cap antologia, i molt menys una “antologia generacional”, com sembla que algú l’ha batejat. Es tracta, diu ell d’una “jam session, un joc” en què els editors van convidar una colla d’autors del seu entorn conegut a escriure lliurement deu fulls sobre salts en el temps.

El resultat és aquest volum altament recomanable, amb 26 propostes de diferents nivells, 26 històries que el lector pot fer seves en l’ordre que li plagui. A mi m’ho van posar fàcil posant Munné-Jordà el primer, que a sobre parla d’indrets coneguts de la geografia que ens és comuna. Hi ha sorpreses en aquest volum, com a mínim parlo d’autors que fins ara desconeixia, ben acompanyats d’altres plomes que ja han deixat petjada en el gènere de la ciència ficció, com Víctor Nubla, Salvador Masip o Emili Olcina, per exemple. M’ha agradat trobar-m’hi l’amic Jordi Nopca, en un relat força violent, i m’ha agradat també la delicadesa inquietant del conte de la jove debutant Carla Benet. N’hi ha per a tots els gustos, i tots ells ofereixen viatges extraordinaris sobre desordres temporals. Alguns relats poden desentonar per més fluixos, però la iniciativa ja mereix, a priori, un aplaudiment.

Sobre la qüestió generacional, Ricard Planas admet que la majoria dels autors d’aquest recull són joves, i lamenta que “fins ara a Catalunya hi ha hagut una gran delimitació entre baixa i alta cultura, i la ciència ficció era baixa cultura. Nosaltres com a editors volem trencar aquesta barrera, com si Catalunya fos un país normal”. Si ens fixem en la llista d’escriptors del llibre, constatem que només hi ha dues dones contra 24 homes. Sense ànims de polèmica, aquest cronista va fer l’observació en veu alta, cosa que va generar un interessant debat sobre la presència de les dones escriptores en la literatura fantàstica catalana. “Dels 60 o 80 originals a l’any que rebem només 5 són de dones i, d’aquests, poques vegades van en la nostra línia”, diu Planas. De fet, els mateixos editors van fer una crida pública en aquest article a Núvol. És cert que es troben a faltar signatures de veteranes com Montserrat Galícia o Carme Torras, per citar-ne algunes. Tot i així, per als editors de Males Herbes “és simptomàtic que no les coneixíem perquè tenen molt poca visibilitat” i animen les dones escriptores a enviar-los originals per seguir ampliant el seu catàleg. “Volem trencar inèrcies en el panorama cultural i aquesta en vol ser una”.

Amb 21 volums publicats, la col·lecció Distorsions de Males Herbes va camí d’esdevenir un clàssic en el dispers panorama editorial posterior a la crisi. No els perdeu de vista. Val a dir que a les parades de Sant Jordi seran fàcils de trobar.

Raül Maigí és autor del bloc literari Les Rades Grises