Disculpa de Bienve Moya a l'Institut d'Estudis Penedesencs

El passat divendres, 8 de maig, L’Institut d’Estudis Penedesencs, va honorar-me amb el premi Pau Casals, durant la IV Festa de la Cultura del Penedès. Infortunat de mi, vaig cometre la desatenció d’equivocar-me de dia per assistir a celebració de l’acte ?era en divendres i jo tenia anotat el dissabte.

Amb aquesta nota voldria demanar totes les disculpes possibles pel meu error, que no té excusa. Voldria aclarir, que el reconeixement em plau molt, molt, i que m’il·lusiona que les persones que han format part del jurat m’hagin destriat a mi d’entre un munt de penedesencs que, sis més no, se’ls mereixen tant com jo mateix. M’il·lusiona i m’honora perquè jo sempre m’he sentit penedesenc, del Penedès que dona a la mar, això sí, però d’aquest Penedès que des de la vetusta i vellerrima Olèrdola un dia va escampar-se a banda i banda dels seus penya-segats, que si moltes vegades van protegir-la, a partir d’un moment de la història van isolar-la. Jo em sento penedesenc, així ho aclareixo quan se’m demana d’on soc; de Vilanova, dic, del Penedès: un país de fet de blat, vi i salabror (amb un puntet d’oli tot olor). Un petit país, antiga frontera entre la Catalunya carolíngia (la Vella) i la Catalunya andalusí (la Nova), que guarda en la seva història pedaços d’ambdues civilitzacions, en el paisatge, i sobretot en els costums festius.

Sobre aquesta última qüestió, el poeta valencià Josep Piera, en una visita a Vilanova en motiu de llegir el Convit a la Festa, de la Festa Major, molt il·lusionat, al cap d’uns dies d’estar entre nosaltres em va comentar: ?saps que aquest país vostre valencianeja? I certament, i sobretot en relació als costum festius, El Penedès valencianeja.

Així que, per raons com aquestes, i moltes més, em fa ben feliç que el jurat d’enguany hagi pensat en mi per honorar-me amb el seu reconeixement, que porta el nom de Pau Casals, un altre penedesenc, universal en aquest cas.

Moltes gràcies.