El peix gros

Com reconeix la saviesa popular, el peix gros acaba menjant-se el petit. Un concepte que seria perfectament aplicable a la campanya electoral de les municipals que acabem de patir i que, probablement, ho serà també a les autonòmiques i generals que completaran el viacrucis particular de la ciutadania durant aquest 2015. Només cal veure com la campanya de la capital, Barcelona, ha eclipsat les de les capitals de comarca i la resta de municipis de la nostra dissortada pàtria.

Segurament, alguns lectors pensaran que la cosa té una certa lògica. Que el gran mereix més atenció que el petit ja que la seva repercussió és molt més important i l’impacte de les seves accions, omissions o decisions, molt més gran que les dels pobles i viles menors. Però aquest és un argument trampa ja que, per aquesta mateixa raó, podríem acabar justificant que les inversions del TGV hagin deixat les nostres rodalies en el deplorable estat que l’incident d’aquesta passada setmana ha evidenciat sense pal·liatius. O podríem justificar que Madrid, en tant que capital de l’estat, rebi moltíssimes més inversions –en termes absoluts, però sobretot en termes proporcionals- que Barcelona o que Santa Coloma de Farners. O fins i tot podríem defensar la conversió de Barcelona en una ciutat intel·ligent amb aplicacions que et permeten saber el temps que tardarà en arribar el teu autobús, mentre els nostres pobles o viles han de tenir les escoles en barracons o disposar d’un autobús cada dia i en l’horari que bonament intenta complir el seu conductor. No tot hauria d’estar justificat per la política del peix gros. Un peix que, sense els petits a qui cruspir-se, també estaria condemnat a morir-se de gana.

Si la democràcia encara conserva aquell principi d’intentar equiparar a tots els ciutadans, els nostres governants i legisladors haurien de vetllar per la reducció d’aquestes diferències en comptes de, com es semblava evidenciar en aquesta campanya on només hi havia ulls per Barcelona, incrementar-les fent dels problemes de les metròpolis els únics dignes de ser destacats mentre es deixava –si més no a nivell de partits- als candidats de les viles i pobles més petits, sols davant del perill. Davant de la ciutadania. Perquè aquest comportament, agradi o no, també suposa una certa forma de centralisme que fa de la metròpoli el melic del món  i la resta del territori en el pati del darrera.

Hi deu haver algun gen ancestral fixat en el codi genètic humà que hi du inexorablement. Perquè, a una escala diferent, el procés es reprodueix quan comparem el comportament electoral a les capitals de comarca i el dels pobles de la mateixa demarcació. En comptes de considerar –com semblaria lògic amb filosofia de vegueria o de comarca- el conjunt com un ecosistema on els problemes afecten al conjunt i les solucions no poden ser individuals, seguim veient com cada vila, cada poble i fins i tot cada barri, va a la seva. I clar, en aquest context, l’espècie dominant, el peix gros, defineix l’estratègia segons els seus interessos. Si Barcelona necessitava una imatge de connexió ràpida de TGV, aquesta infrastructura tenia dret a xuclar tots els recursos per fer un túnel sota Barcelona en comptes de fer una anella al voltant, més econòmica, i destinar l’estalvi a millores, no de la comoditat de passavolants que entren per un costat i surten per l’altre, sinó dels milers de persones que cada dia empren el servei de rodalies.

Heu sentit a parlar de rodalies durant aquesta campanya electoral de les municipals? Jo no. O, per ser més precís, jo no fins que es va produir el penós incident de la setmana passada i els partits, que no els candidats, s’ho ha pogut tirar pel cap uns i altres. I en canvi, les rodalies passen pels municipis catalans, generant-hi no pocs problemes. Molt em temo que fos un oblit generat pel fet que Barcelona, la capital, sigui aliena al problema en tenir metro, autobusos, taxis, etc... i, sobretot, a què els afectats pel problema no son els seus ciutadans.

Per això auguro unes eleccions autonòmiques i unes eleccions generals en les quals el peix gran seguirà menjant-se al petit i l’economia i el repartiment d’escons al benestar dels ciutadans. On parlaran molt de qui mana i qui talla el bacallà, però esquivant com resoldre els problemes econòmics, socials, etc.. que malmeten la nostra societat. O que, si m’apureu, en parlaran per veure quant malament ho faria el contrincant si guanyés i quan be ho faran ells si guanyen. Com si un problema pogués tenir més d’una solució. Com si la suma de dos més dos, de sobte, pogués ser quatre, però també tres o cinc. No ens enganyem, la solució és única. Podem discutir com aplicar-la. Però fins i tot aquí, si som honestos amb l’argumentari, hi ha una de les maneres de fer-ho que és la més idònia. El que passa és que aquesta idoneïtat no és universal. Uns surten beneficiats i altres perjudicats. I el que es demostra dia rere dia és que la seva tendència natural del poder és afavorir el peix gran. La multinacional de torn, el partit més poderós, la tendència més favorable, el projecte més populista... Permetent que el peix gros es mengi el petit. Així, mentrestant, no es planteja menjarse’l a ell.

Fins a la propera campanya electoral.