Què vols ser de gran?

Quan era petita recordo que volia ser astronauta. M’entusiasmaven els planetes i quan mirava pel telescopi que teníem a casa em quedava bocabadada en veure la lluna i les estrelles; de les textures que s’apreciaven per l’objectiu. Veia els documentals imaginant com seria la galàxia. Amb el temps vaig canviar de parer; vaig seguir explorant el món.

Seguint amb la ciència, amb la pel·lícula Twister va arribar el meu interès pels fenòmens meteorològics, volia investigar sobre els tornados i tot el relacionat amb ells. Em fascinava que l’home no tingués poder sobre els fenòmens meteorològics, una de les poques coses que no pot manipular però sí intentar comprendre. Amb el temps, vaig seguir explorant...

Després va arribar el moment que tenia clar que volia ser periodista; escriure era la meva passió, de fet ho segueix sent. Em passava hores redactant a llibretes que encara conservo. Clar que, en una lluita d’interessos, també desitjava ser mestre de nens petits.

Finalment, va resultar que la meva professió va ser mestre, però jo mateixa sabia que no havia tocat sostre, em faltava alguna cosa, fins que vaig trobar la meva altra passió, la pedagogia. En aquest sentit, ha resultat un maridatge entre les dues professions.

No considero que hagi acabat d’explorar encara.

Em pregunto: per què posem edat a la descoberta de les professions? Personalment, m’he passat una vida sencera pensant en què volia ser, sense límits de cap tipus per explorar tots els camps que em resultaven interessants. I el més important, sense cap angoixa.

Quan estava a la llar d’infants treballant, imaginava què serien de grans cada un dels nens i nenes que teníem al davant sabent com eren i quines habilitats tenien. Durant el joc exploraven diferents entorns, es fomentava l’aprenentatge, i tot i que encara són petits per pensar en el món laboral, sí que podien jugar a la descoberta de les professions.

Per exemple, dibuixava al terra de la classe carreteres i jugàvem amb els cotxes de joguina mentre els mateixos nens i nenes controlaven el trànsit o eren conductors experts. Es posaven en la pell de policies, taxistes, diferents conductors de transports, bombers... tots de genolls recorríem la classe. Era  la primera a agafar un cotxe de joguina per ajudar-los a “ser”.

Altres vegades formava part de les obres d’art de futurs/es artistes. Em deixava pintar al gust, o treballàvem la plàstica el més experimental possible. Qui sap si en uns anys exposaran en una galeria d’art o treballaran en un museu? Seran maquilladores o professionals de la caracterització? Només calia veure’ns al mirall com de decorats quedàvem...

He menjat plats imaginaris de cuiners i cuineres que treballaven plegats a les cuinetes de joguina. A vegades creaven plats i esperaven que féssim èmfasis en un <<mmm... que bo!>> abans de tornar a la seva posició d’enfeinats/des professionals.

Dins el joc, explicava les funcions de les professionals i escoltaven entusiasmats. I així amb molts més exemples que podria detallar pàgina darrera pàgina. I no parlo només de les típiques professions, cal mostrar més enllà, inclòs treballant conjuntament amb la família les seves. Recordeu que no es tracta d’endinsar-los al món laboral.

Les transicions fins a la presa de decisions són moments que ens acompanyen durant l’exploració i descoberta. Potser tot comença com un joc, com deia, però més endavant han de trobar el seu espai a les aules en les darreres etapes. És ajudar-los amb temps a il·lusionar-se en allò que els agradaria ser.

Si algú em pregunta si tenia clar que volia ser de gran, la resposta és no. He necessitat temps per saber-ho. I vosaltres, que volíeu ser de grans?

Aina Flores
Llicenciada en pedagogia
Nº de col·legiada 01528
@caixa_dainas
afhpedagogia@gmail.com