Què m'estan venent?

Permeteu-me que, com a català, em faci aquesta pregunta. Sóc d’una desconfiança quasi total amb la classe política i em trobo entre els que pensen que no paga la pena fer coses que no serveixen per a res. En aquest punt, torna a florir la meva catalanitat. I això, quant costa? Doncs, mireu. Tot i no sentir-me vinculat, malgrat la meva natural difidència, per mi, ja poden anar fent consultes. No seré jo, quan em trobi amb la senyora de la neteja, a l’escala de casa, qui li digui: deixi de fer el que fa. És la seva feina. Amb això es guanya la vida. És per això, que la paguem entre tots.

Fora diferent si la senyora de la neteja o l’empresa per la que treballa em consultessin si jo vull seguir comptant amb els seus serveis, sense que la meva resposta fos vinculant? Doncs, no. Però, ep! No badem. El lligam entre l’empresa de neteja i la meva comunitat de veïns no té perquè posar en perill la meva llengua materna, la llibertat del meu país, ni els seus fets diferencials. Tampoc cap dret que m’afecti. Ni a mi, ni a la senyora de la neteja, ni a l’empresa per la que treballa, ni a cap dels meus veïns...
Siguin quins siguin els resultats de la consulta veïnal, sempre hi haurà qui vegi l’ampolla mig plena o mig buida. A l’escala de casa meva, que no som tant fins, ho fem amb garrafes. Però, quan els resultats són monocolors o serveixen per amagar amb un sol uniforme les singularitats dels pobles que no han tingut la sort històrica de ser ciutadans amb cos polític, les ganes de qüestionar tot plegat, són lícites.

Dissortadament, ens trobem geogràficament encaixats allà on som, sense poder donar-li la volta al mapa. (Els convido a provar-ho. Se’n duran una sorpresa). Som la porta d’Europa, pel que fa al que tenim darrera. O si els hi va millor, som, com aquests diuen, el motor. Tot i que pot sonar a lloança, no ens enlluernem... Pensem, en primer lloc, que una porta oberta pot provocar un corrent d’aire i més d’un refredat i que un motor no és el mateix que un “motoret”. El que ens pot ser útil en determinades circumstàncies, no té perquè ser-ho sempre. Una porta, ens pot agafar amb els pantalons abaixats. Si això sovinteja, pot arribar a ésser crònic, és clar. Amb dos o quatre cavalls podem navegar per les cales que tenim en el nostre litoral. Mai no podem pretendre dur petroli fins el mar del Nord.

Pertanyem a un continent. No és cap descobriment. Com tampoc ho era Amèrica quan hi va arribar en Colom. Als polítics, però, els hi agraden les apostes. Les apostes a cavall guanyador. I a què ens conviden? A apostar per un món amb fronteres o sense?