República 'bananera'

Vull fer-los sabedors que mentre escric aquest article, a l’ordinador de casa, m’estic cruspint uns guineos. L’objecte de la meva momentània luxúria gastronòmica són unes bananes molt dolces, d’uns deu centímetres, que es venen en branques. Les que faig passar pel meu sedàs provenen de la República Dominicana, tot i que es conreen a la majoria de països de centreamèrica i sudamèrica.

Suposaran que no els he emplaçat per explicar-los-hi què menjo o què deixo de menjar. La frase república bananera és un dels darrers epítets gloriosos dedicats al nostre país per alguns que no saben què fer com no sigui molestar. Del substantiu, no tinc res a dir. Ja m’hi va bé. En quan al sentit despectiu de la frase el trobo del tot desencertat. Normalment, aquelles repúbliques considerades bananeres, a més de bananes, bones i barates, posseeixen les reserves naturals del planeta i llurs recursos, cobdiciats o no, són l’enveja de països, repúbliques o no, que no els tenen. Tinc la certesa de que tant digne és el bananer que treballa en un camp de bananes com l’hortolà que conrea maduixes i pèsols al Maresme. Sense que, cap jutge, en aplicació de no sé quina llei, tingui que dictar jurisprudència.

A casa nostra no se’n fan de bananes, com tampoc no teníem tomàquets fins que no varen venir d’Amèrica. Ni kiwis, ni advocats, ni trumfes; fos de on fos que vingueren...  Clar que, els comerciants tenen prou imaginació i visió de la jugada per substituir el comprar i el vendre allò que tenen, a importar i exportar el que es té i el que no també. Depèn de a qui ho venguin o a qui ho comprin. Aquest raonament un xic matusser que els acabo de fer, forma part de la balança de pagaments del comerç internacional. L’explicació no haguera calgut sinó fos per aquells que diuen saber-ho tot, cosa que ningú no sap.

Ocupem-nos de l’adjectiu. Sóc del parer que és preferible ser ciutadà d’una república on s’hi fan bananes que súbdit d’una monarquia despòtica, posem per cas. Si ens hi fixem, a nivell planetari són poques i escadusseres les monarquies residuals. Amb reietó, cacic dèspota o per via hereditària... En canvi, la forma de govern representativa en la que el càrrec de cap d’estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta, forma part de la majoria de règims polítics del món i no tenen perquè ser productors de bananes.

Posem un exemple. Andorra és una república, però, no és bananera perquè no té bananes? No. No és bananera perquè gaudeix d’estabilitat política, no s’hi produeixen cops d’estat i no té qui la critiqui. La deixen en pau i prou!

Les paraules no fan cap mal. Si de cas, el perjudici rau en la mala fe d’aquells que tenen la intenció de fer-les servir. Això si, sense voler rescabalar-nos de res, ens esmuny.