Els Perols de Monsenyor

Les frases (de l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares)

“La invasió” de refugiats “és tot com ho pinten?”

“¿Com quedarà Europa d’aquí uns anys, amb tot el que ve ara? No es pot jugar amb la història ni amb la identitat dels pobles.”

“De perseguits en vénen molt pocs, i són aquests els que està acollint i atenent l’Església.” 

Insta a “veure qui hi ha al darrere de tot això.”

Dubta que hi hagi més pobresa a Espanya perquè no veuen “més gent demanant al carrer o vivint sota un pont que abans.”

“Sembla que hi ha més gestos i propaganda.”

Els gestos d’acollida d’aquestes persones “poden quedar molt bé avui, però, són realment el cavall de Troia en les societats europees.”

Critica els partits polítics emergents, i els defineix com una “onada de moviments populistes que es desqualifiquen perquè no tenen la base i suport d’una veritat objectiva”.

Carrega contra els mitjans de comunicació per no mostrar “la veritat i la bellesa de la institució familiar.”

El context

Dies abans de les eleccions del 27-S, va fer una crida als feligresos a resar per la unitat d’Espanya i convocà una vigilia i una misa a la catedral de València per resar “per Espanya i per la seva unitat”, demanant a les parròquies incloure oracions en aquesta mateixa intenció, en el decurs d’un mes i en totes les mises.

Feu pública una carta signada també pel bisbe auxiliar de València, Esteban Escudero, “davant la gravetat i lo desiciu de la situació que travessem”, on fa referencia a les eleccions catalanes.

A la mateixa es citen la Conferència Episcopal Espanyola, la Doctrina Social de l’Església i a Sant Joan Pau II per asegurar-se de que no hi ha “cap justificació moral” per la secesió.

“No entrem en valoracions polítiques” indiquen Cañizares i Escudero, afegint que des del punt de vista “moral” el que passés el 27S “plantejava questions de suma gravetat”.

Cañizares i Escudero mantenen a la seva carta titulada ‘Orar per Espanya i la seva unitat’ que sempre és millor “la unitat que la divisió” i consideren que el catòlics “no poden engrossir el número extens del que algú ha anomenat la confradia del absents.”

Ambdos personatges han demanat que “en el periode d’un mes, si més no,” a partir de la data, s’introdueixin “precs especials en l’oració dels fidels en la Santa Misa” perquè sigui una oració incesant, constant, que arribi a Déu. 

L’epistola

Sembla que, encara ara, la lletra ens la tinguin que fer entrar amb sang. I si volen que els digui la veritat, aquest article ja em fa fàstic abans de començar a escriure’l.

En el seu moment, encapçalava l’article  CÚRIA SANTA amb aquest paràgraf:

“Sap el papa Francesc tot el que té a l'empresa? En cas de saber-ho, cosa humanament impossible, plegaria el negoci i marxaria de vacances, com el seu predecessor. El vicari de Crist a la terra, cap de l'església més universal, no pot saber totes les coses que passen a la seva diòcesi."

Mantinc el que vaig dir, tot i que, mai hagués imaginat que se li escapèssin dos  peixos tan grossos. Ens queda l’esperança (virtut teologal i escatològica) de que quan els fotin al carrer sàpiguen trovar un pont, no a Madison County, a València mateix, que hi ha molts, on conviure amb la gent que dorm i demana al carrer. I quan se sentin perseguits que demanin refugi i que resin.

Qui arrisca la seva pròpia vida i la del seus no ho fa amb cap intenció evangelitzadora. Aquesta pobre gent que fuig de les runes i d’uns paissatges anihilats per la guerra es juga el tot per el tot per aconseguir sobreviure. Quan una pastera se’n va a pic, ningú no pensa en que Moisès vindrà a salvar-los separant les aigües. I entre aquells que arriben a terra fema pocs són els que pensen que trepitgen terra de promissió o que podran menjar, per recapte diví, pans i peixos que es multipliquen. No són miracles o llegendes el que necessiten. El que tenen que menester es acollida i refugi polític com ací acabada la guerra i un vell nou principi: el manteniment de la dignitat.

Si mai, per casual que fos, els perols de personatges com el arquebisbe o el bisbe perillessin, que s’adrecessin a Càrites. Els puc assegurar que tindran un plat a taula, sense qüestionar llurs orígens, raça, idioma o confessió religiosa. Tampoc els caldrà, llevat de que no vulguin la companyia que els freqüenta, comprovar amb fortuna que no hi ha ningú dormint sota un pont del Túria o pidolant a la porta de la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats.

Dubto molt que les parròquies de València on aquests personatges, més aviat roïns, com diuen els nostres germans de l’Horta, que no polèmics, mostren tanta influència, no estiguin entre totes les parròquies del vell continent a les que el Papa ha demanat que siguin acollides una o dues famílies. No sé com s’ho prendrà el Papa, però, a mi, aquests tipus m’esgarrifen.