La confiança

En sentit estricte, la confiança és la seguretat d'aquell qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe i la discreció, d'algú. Aquesta demostració de culte marià, poc o res té a veure amb el que llegiran a continuació.

Si puc confiar amb la memòria, em sembla recordar que existí una companyia d’assegurances que duia aquest nom. Ara, es clar, no tindria cap “porvenir”.

Tot i no tractar-se d’una virtut teologal, qui confia té fe, no perd l’esperança amb els demès i acaba donant caritat perquè encara s’ho creu.

La confiança, en el dret civil, és un conveni secret entre dues persones per eludir responsabilitats civils, ocultant béns i posant-los en poder d’un tercer. No explico res més que el que posa el codi.

La confiança té un fil molt prim suspès en un abisme de tenebrositats que fan de la desconfiança, antònim seu, una característica de la societat. Dit d’una altra manera, la desconfiança és un tic social. Mantenir la confiança en el soci d’un club de futbol on no entra la bimba ni per casualitat, fa que el pas entre confiança i desconfiança sigui tan ràpid que ni l’entrenador, que sol ser el primer destituït, se’n assabenti.

Fer confiança en la memòria acostuma a ser el mateix que confiar un dipòsit al banc. No cal que hi pensis, ja no és del tot teu.

Per un excés o abús de confiança ens poden penjar la llufa. La confiança que ens demanen els polítics, el vot de confiança, és atorgar-los carta blanca sense cap coneixença mútua.

Quan ens diuen que un producte o servei és de confiança tendim a creure’ns el que ens diuen. Si el supòsit es produeix en la taula d’un restaurant i el que ens serveixen no val un cogombre, difícilment hi tornarem, per molt que ens l’hagin lloat. La confiança que ens don la qualitat de l’establiment té una frontera que es diu paladar. Ara bé, quan la confiança la tenim que dipositar en el metge o en un establiment sanitari, la cosa ja és més peluda, tot i que podem canviar de metge.

La tàctica de simular afavorir l’adversari donant-li peixet perquè guanyi en confiança i poder-lo enredar desprès és molt habitual, tant en el terreny esportiu com en les relacions humanes. En el cas del pescador, seria fer que el peix es confií grumant al voltant de l’ham.

Ser de confiança és ser de casa. És el que fa que deixem les nostres coses en mans dels que tenim considerats com a tals. A quins els hi expliquem els nostres secrets confiant en la seva confidencialitat.

També consentim i abusem de la confiança. Quan ens donen la ma, agafem el braç.

Si diuen que la desconfiança és una característica de la societat és perquè certs comportaments ens fan malfiar de nosaltres mateixos o no esperar res de bo. També és el que ens passa per anar molt sovint amb la bena als ulls. Tendim a desconfiar quan algú ens demana perdó, per abusar de la nostra confiança, sense que res no hagi passat. De la mateixa manera que quan fa olor a cremat, avisem els bombers sense haver vist el fum.

Els comunicadors també creem una confiança entre l’empresa i el seu públic, que ens permet augmentar el nombre de clients.

En canvi, quan expressem en els mitjans que una noticia és de tota confiança, malgrat saber que ens referim a les fonts, ens podria fer pensar en aquelles noticies que no són certes, que no són de bona tinta, que pequen de veracitat: rum-rums.

L’abús de confiança pot dur a mals majors. A situacions delictives. Les presons en van plenes, mentre que confiar en escreix amb nosaltres mateixos ens pot fer emmalaltir de supèrbia.

En confiança els diré que no he pensat en vostès. Ni amb l’empresa de vostès. Ni en el diari que llegeixen. Ni amb la senyora de vostès!