Deures. La recepta de l’expert

Aquest país –estrany com tots els altres- té com a particularitat el fet de només permetre’s un expert per matèria. Un, mai dos que ja són un malbaratament o tres que són multitud. Ara, l’expert en economia és Xavier Sala Martín, el d’automobilisme és en Merlos i, en educació, Catalunya té en Capdevila i Espanya en Marina. En Capdevila és simpàtic, diu les coses sense pretensió de pontificar, es riu d’ell mateix i de les situacions en què ens trobem tots de vegades en el tracte amb els nens i els joves. Parla des de la seva experiència com a pare i no pretén ensenyar-nos sinó fer-nos pensar; potser per això trobem que el que diu té valor.

El cas d’en Marina és diferent. La seva pretensió és il·lustrar-nos, mostrar-nos la veritat i ser una referència, perdó, ”la” referència en educació en aquests moments de desorientació. Algú amb les idees clares que dóna solucions fàcils, comprensibles, assenyades i que et treu de sobre la complexa tasca de pensar i prendre decisions. No podia caure més baix un professor de filosofia! En el recull de les seves perles que ja hem anat comentant en aquest bloc avui hem de fer esment de l’última, la de més curta volada probablement, però la que millor mostra quina mena de geni pedagògic tenim com a expert nacional. Els deures han de seguir la regla dels quinze minuts. Quinze minuts de feina a casa són bons –qui ho negaria?- i progressivament, a mesura que es va ascendint en l’escala del saber acadèmic, anar afegint deu minuts més cada cicle.

Però, si són bons quinze minuts, per què no fer-ne trenta? El professor tirant a ranci que normalment ja posa deures –malgrat a les seves classes no es fa ni brot- ha trobat la seva justificació. El pare exigent que vol tenir un premi Nobel a la família ara ja sap que el discurs hippy de la seva tutora no és altra cosa que música per a quisso-flautes. Res de quinze, seixanta. Per cert, la classe d’anglès l’eliminem, no? Ho dic perquè és bastant més llarga que el quartet d’hora.

I per cert, aquests quinze minuts, com els compto? La Jana, farà aquests exercicis efectivament en quinze minuts, potser en deu, però és que a la Jana no li fa puta falta tornar a fer la mateixa activitat. En canvi, a la Mariona li costarà quaranta-cinc minuts o més fer la mateixa feina perquè es distreu de seguida; de fet, potser té un diagnòstic, i a les set de la tarda, quan arriba a casa, ja no té el cos ni el cervell per posar-se altre cop a separar en síl·labes, amb la mare al costat nerviosa perquè s’està fent l’hora del sopar, el germà petit que encara no ha entrat a la banyera, el telèfon que truca, la pila de la planxa que amenaça ensorrar-se i cobrir tot el menjador, i, al final, quan ja s’adona que aquella feina és una collonada per justificar una mala qualificació diu:

-Mariona escriu! trin-xe-rai-re, bi-bli-o-te-ca, mes-tre-ti-tes

I acabem-ho ja d’una vegada! (amb la qual cosa es veu la utilitat indiscutible d’aquests quinze minuts que són la recepta màgica per assolir uns resultats esplèndids en educació)

Ara que hi penso, quinze minuts al dia per als petits de primària, ara que vénen les vacances de Nadal surten a… quinze per vint són tres-cents minuts, que són cinc hores, si les comptem a ritme del millor de la classe, mmm… Em surt el quadernet de tota la vida fotocopiat! Si us plau, Reis de l’Orient, aquest any que m’he portat molt bé, us agrairia que em portéssiu qualsevol cosa de les que he posat a la carta –o una altra si no us va bé-. Quan arribeu a casa, preneu el quadern que us deixo al costat de les sabates, si us plau, i doneu-lo a algun pobre nen o nena que li faci falta o al senyor Marina, que devia fer molts deures el pobre i per això ara no sap aprendre de cap altra manera i sempre fa aquella cara de mal de ventre.