Demanar el divorci

Si podéssim portar 300 anys de casats amb la mateixa persona, voleu dir que no ens entrarien unes ganes boges de demanar el divorci? Tres segles aguantant els pets al llit, no seria prou per haver deslligat els esforços unitaris dels dos membres de la parella, en les seves continuades visites al Felip V?

Aquestes frases volen una explicació. En el meu estat civil, no militar, hi figura la paraula solter. Solter significa lliure, com lliure és sinònim d’independent.  La meva independència mai no ha eximit les meves obligacions ni tampoc dels meus drets. El meu estat civil, no militar, m’ha permès tenir les mateixes relacions igualitàries de veïnatge amb casats, solters, vidus, separats, divorciats, emancipats, dependents, religiosos o seglars, de qualsevol sexe, raça o color. Senzillament, no he cursat en cap vicaria, jutjat de guàrdia o caixa de reclutes, tot i que les bales m’ha passat a prop. Tinc un fill, per no gastar massa. Vull dir, que tenir-ne més d’un, augmenta el pressupost. I el meu celibat tampoc ha estat per motius religiosos. Mai m’he vist empentat. A ser d’esquerres i republicà tampoc. He estat un esperit lliure d’emancipació relativa. En tant que pobre no he estat motiu d’imputació. He pagat quan tenia que fer-ho sense que em declaressin un poca vergonya. I si algú ha tingut el desencert de dir-me “xoriço” li he preguntat on era i l’he anat a buscar. Mai no m’he cregut el que deien els polítics, en aplicació a la seva teoria de la veritat relativa. I mai he cregut en un anti sistema creat pel propi sistema. M’he mantingut fidel als meus principis ideològics que, per ser propis, no tinc perquè explicar-los. Ja n’hi ha prou de parlar de mi!

Ara ens ha sortit un bon partit. Com tots, es deixa estimar o es fa estimar, segons la voluntat que li posem. I és un partit d’escàndol! S’ho fa amb: pobres i rics, casats, solters, vidus, separats, divorciats, emancipats, dependents i amos i religiosos o seglars de qualsevol sexe. És tant bon partit que pot ser que només ens passi un cop a la vida o cada 300 anys. Un meteorit d’aquells que, com us ho diria, es veu de debò i paga la pena veure’l. Normalment no somnio, i, quan ho faig i em desperto no me’n recordo del què he somiat.

A grans trets, podria tractar-se d’un divorci prematur amb separació de bens, despeses judicials, dietes d’advocats... Ja seria un bé de Déu si fos així! Però, el totpoderós s’enfadaria si no es fes de forma amical i civilitzada. No anirem a discutir la seva saviesa. Seria de rucs! Com tampoc trobar-nos en el pati de les engrunes tenint-los-hi que cantar: “El patio de mi casa és particular...”