Política de parxís

En el món de la comunicació el protocol és molt important. Una compareixença dels mitjans, en molts casos, es resolt amb una acreditació i una nota o dossier de premsa. Independentment, els tinc que fer palès que no recordo una roda de premsa sense preguntes o cap que, en ser difosa en directe, li manqués la infraestructura adient per escoltar les paraules de qui les fa.

Per moure fitxa en un parxís: amb un tauler, quatre fitxes, un dau i quatre cubilets, en tenim prou. Moure fitxa desfent la barrera en el tripijoc de la política ens pot dur a convocar unes noves eleccions. Molt més cares que pas fer el tifa. Una situació que fa remembrança a la nostra infantesa. Quan jugàvem i perdíem, sempre demanàvem una altra oportunitat fins aconseguir guanyar. En dèiem revenja i ens emprenyàvem si no ens la donaven.

Catalunya, en el procés que té endegat, no es pot entretenir jugant al parxís, ni li sobren els calerons per anar convocant eleccions cada dos per tres. Un cost addicional atribuïble a la força de treball col·lectiva. Tampoc es pot permetre el luxe de prescindir, per revenja, d’un president electe, el que ara tenim en funcions, prou capacitat, abastament hàbil i amb prou reconeixement arreu del món.

Tot es refreda, això també. El que no podem pretendre alhora de fer un puré de patates és que un cop acabat no ens el podem menjar perquè en lloc de llet i mantega li hem posat espessidor. Ens el menjaríem fred i semblaria un morterot.

Aquest és un article d’urgència i no perquè no ens agradi anar a poc a poc. Fer el murri, però, no és anar més de pressa. El que ens hagués agradat és no haver-lo tingut que escriure, i, com podran haver comprovat, no hem fet servir cap metàfora marinera. Ens veurem el mes de març, si ningú no hi posa remei.