La Gran Via al Passeig dels Til·lers

Érem al passeig dels Til·lers per recordar Muriel Casals. Com sempre, varem saludar amics i coneguts. Gent de diferents procedències i ideologies i, tot repassant les seves cares, vaig sentir-me reconfortada. La majoria dels representants ideològics de tot el país eren allí. La Gemma, una companya del Secretariat Nacional de l’ANC em diu que just aquell dia fa deu anys de la primera manifestació independentista. Hi estic d’acord i jo mateixa hi havia pensat feia poc.

Era un dissabte a la tarda i el metro de la línia vermella es va col·lapsar. Tant, que la sortida del metro de plaça Espanya la van haver de tancar. Sortia gent per tot arreu. Qui ens havia convocat era la Plataforma pel Dret a Decidir. L’Estatut d’Autonomia havia entrat al Congrés dels Diputats el novembre de 2005 i el ribot ja treia el nas. Simbòlicament varem caminar de la plaça d’Espanya a la plaça de Catalunya on de forma recurrent es va llegir un manifest. Sentíem les veus de Carme Sansa, de Joel Joan, de Montserrat Carulla i segurament algú més que no recordo. I en Josep Cruanyes va fer un discurs memorable.

De ben segur que aquella manifestació fou el germen que aquests dies, a tocar de la primavera, veiem que comença a fructificar. Potser aquell dia (sempre costa posar l'inici d'un procés) vam començar a somriure malgrat tantes coses que ens neguitejaven. L’Estatut, no cal dir, però també els papers de Salamanca, les infraestructures... Junts, somrients, vam ser conscients de la necessitat de defensar la nostra dignitat. I vam cridar «Independència!». La màgia de la immensa trobada fou que tantes persones que durant anys l’havíem reivindicada podíem cridar a ple pulmó en companyia de moltes altres. Però, sobretot, va permetre que els qui encara dubtaven iniciessin el viatge vers el somni. Qui sap, potser, encara aleshores, hi havia qui vivia en un sentiment estrany, de minoria, i fins i tot observat sense ser del tot conscient que aquell 18 de febrer de 2006 es convertí en la clau de volta de tot plegat.

Poques setmanes més tard, el daltabaix de l’entrada de l’AVE per l’estació de Sants va literalment obrir un clot on enterrar la submissió a polítiques inexplicables i ineficients. I ens vam tornar a trobar Via Laietana avall. «In-inde-indepedència!!». Nova meravella! L’energia de la Gran Via no era una tamborinada i prou. No. Era la rosada fertilitzant que va afavorir les consultes populars del setembre i desembre de 2009 i totes les que es van clausurar amb la de Barcelona l’abril de 2010.

I va arribar el juliol. I va arribar la Muriel. I va arribar la llarga discussió entorn el lema de la pancarta «Som una nació, nosaltres decidim» i els escrúpols del president Montilla. Fou Òmnium Cultural amb la Muriel Casals al capdavant qui va agafar el relleu a la Plataforma pel Dret a Decidir. Les imatges d’aquell dia mai no les podrem oblidar. I va arribar el trident Assemblea Nacional Catalana, Òmnium i l’Assemblea de Municipis per la Independència. I va arribar el 9-N. I va arribar el 27 de setembre. I va arribar el primer govern independentista.

Al passeig dels Til·lers hi vaig veure gent que, espantada, encara camina per la Gran Via d’aquella tarda de dissabte del 2006 i suplica esporuguida poder decidir-ho tot. Es busquen i es veuen cada vegada més sols. Però, de cop, vaig saber que són ben a prop de venir-nos a trobar perquè, com ones d’energia, el somriure i la determinació de la Muriel Casals que va recórrer el passeig dels Til·lers farà el miracle i els empenyerà, amb el somriure, vers la revolta.